Ni amb les peticions d'aquells a qui temps enrere em feien posar escriure com un boig. Res ni ningú m'acaba d'omplir, de donar el sentit. És difícil descriure la desmotivació general, que poques vegades venço fugaçment. Trist dir-ho, sí. Més trist viure-ho, tot i sabent que és passatger.
Hi ha un objectiu al davant; la Ruta Minera el 20 de juliol a Berga. És la marxa més dura del nostre petit i gran país. Més de 4000 metres de desnivell positiu en poc més de 160 quilòmetres, i amb el temible Coll de Pradell pel mig. A més, si no canvien els plans, la farem un gran nombre de companys i el dolç record de la Quebrantahuesos m'hi acosta lentament. Queda molt enllà, em dic. I cada vegada queda menys. A hores d'ara ja caldria una acumulació de quilòmetres a les cames que em portarien a fer la Remences d'aquest diumenge. Vaig badar per provar de fer la marató, quan sabia que anava tard i no em tocava. Vaig perdre el fil, el ritme i les ganes. El canvi de casa també hi ajuda. No poder sortir de casa amb bici m'ha fet girar més d'una vegada. No em val allò de "surt i si amb 10 minuts continues sense ganes, torna" perquè amb 10 minuts no sóc ni al damunt de la bici. A més, així com abans era fàcil entrenar amb solitud, ara és una llosa que pesa massa.
He pedalat vàries vegades però no acabo de sortir de l'espiral. Recordo amb il·lusió pujar el Coll de Condreu amb l'Albert i en Jordi fent-me de gregaris i jo tinguent unes sensacions tan bones que no me les explicava. Sembla ahir quan en Salva no em desemparava pujant a Sant Martí. La tossuderia d'en Manel em va estirar la setmana passada fins el més enllà, i això feia que jo mateix també hi volgués anar. El somni, en els tres casos, s'esvaïa. Només cal que el somni s'allargui i em deixi temps de viure'l. Perquè, de fet, de petit ja somiava en aquells 42195 metres.
Somiar per viure un nou camí. M'agrada.
"Somiavisquent" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada