El camí a Barcelona començava. El meu germà em va portar a Sils per agafar el tren i dirigir-me a la capital. Anava just de temps perquè m'havia deixat el mòbil i vam haver de recular a l'alçada de la Cellera. Va ser arribar a Sils i moldre. Això sí, em vaig prendre el meu temps per fer-me una fotografia de record amb la samarreta d'un dels patrocinadors. Era un dia de valors, i els que representa aquesta samarreta ho diuen tot.
No m'ha agradat mai anar amb tren, però reconec que els de mitja distància estan molt i molt bé i, entre contestar piulades i comunicar-me per whatsapp ja havíem fet mig recorregut. Em vaig posar un episodi de Fringe al telèfon fins a arribar a destí. Ho tenia tot previst però no com sortir de l'Estació de Sants. Per moments m'imaginava un laberint del que no sortia... Penós, sí! Sort que les indicacions de l'Adrià per arribar al seu pis eren perfectes. Línia blava, dos parades i fer una L per arribar al pis.
M'urgia molt arribar-hi degut a que durant tot els dies anteriors, i més dissabte, bevia aigua i isostar a totes hores. Ja era al centre d'operacions i amb les feines fetes, vaig desfer una maleta immensa amb tot el que podia necessitar. Sopar i esmorzar. Roba de tot tipus per córrer. Dos parells de bambes. Utensilis de neteja personal. Roba per la tornada. Gels, barretes, magnesi i potingues vàries. Carregadors i rellotge. I un llarg etcètera del que no acabaria mai. Continuava emocionat, com si estigués a punt de fer-me gran. Els nervis hi devien ser però només gaudia del moment.
Torno cap al metro i cap a la Plaça d'Espanya. Quasi ploro al veure les torres venecianes de l'Avinguda Maria Cristina. Em quedo encantat mirant-les i imaginant el demà. No hi ha escenari millor, em dic. No fallaré! La caminada fins al pavelló de l'ExpoSports va ser reflexiva. No sé si la confiança que tinc amb mi mateix és excessiva o em surt degut a l'entrenament. Com ha canviat el meu cap i manera de pensar. El que abans hauria estat un "i si" pessimista era ara un "som-hi" optimista. Alhora em fixava amb les bosses que portava la gent i no veia ningú amb una de la Marató. Vaig tard? No podia pas ser.
I no era. M'esperava una cua quilomètrica per recollir el dorsal d'en Manel (6490) i el meu (12420) i tenia via lliure. Meus! Ja ho tinc tot. No!!! M'he deixat el xip per controlar el temps de pas!!!! Quin salt em va fer el cor... Sort que les noves tecnologies ho van solucionar tot i en un moment sabia que el tindria a la nit. Del dorsal a buscar els obsequis. Em va encantar la samarreta commemorativa! La portaré dia sí i dia també!! Un cop dins la fira, veig que hi ha una gentada. Semblava un nen petit passejant per allà. Els ulls m'anaven amunt i avall, mirant totes les parades. M'agradava molt i vaig passejar una bona estona. Em vaig comprar uns mitjons dels bons perquè encara dubtava dels que em posaria l'endemà d'entre tot el que havia agafat. Començava a notar-me les cames cansades i penso en tornar cap al pis.
Em vaig assentar a les escales de Montjuïc com un turista més. Tirava alguna foto i xafardejava la resta d'obsequis que ens havien donat. Hi havia un mapa que els hi aniria de perles a la mare i al meu germà. Quin fart de voltar es farien! Al veure l'hora, vaig veure que encara era aviat. Vaig recordar que començaria una xerrada i com que no sabia què fer, vaig tornar a la fira. Em vaig posar a primera fila i ho vaig piular. Just abans de començar, vaig parlar amb en Xavi Arenes i em va dir que estava a l'estand de Mizuno amb en Jordi Cebrià. Ja sabia qui eren i els hi vaig comentar que el dia que vaig fer una tirada llarga (Amer-Bescanó-Constantins-Bonmatí) me'ls vaig creuar als dos; en Xavi a la Cellera i en Jordi a Bescanó. I ara els tenia allà davant. Em marejava una mica amb els temps que volien fer. Els dos volien baixar de les 3 hores i jo els hi dic que de les 4. En Xavi fa un càlcul del meu temps de la mitja de Granollers i em diu que voltaré les 4 hores i 15 minuts. Tindrà raó? M'he excedit amb la previsió? De fet, només volia acabar. Al separar-nos, ens tirem una foto per celebrar la meva primera marató.
Ara sí, tornava al pis. M'equivoco agafant el metro i de cop em vaig veure al Poble Sec. Visca la Salseta! Era d'esperar, havia de passar. Seguia emocionat i amb ganes de cursa. Tot en ordre, a falta del xip. Em moria de gana quan vaig arribar i vaig devorar els meus últims hidrats de carboni, àlies macarrons, abans de la cursa. Eren les 9 (les 10) i m'entrava son.
Recordo amb molta emoció les trucades dels companys. En Txema a mitja tarda em deia que tot aniria bé. En Jordi m'aconsellava com sempre i em va dir que amb en Lluís C. mirarien de venir-me a veure a l'arribada per acabar-me d'empènyer. En Lluís C. em va repetir la frase clau; els d'Amer, no anem enrere ni per agafar arrencada! A més, les mostres de suport arribaven de tot arreu. Companys de feina, amics i coneguts i per twitter, facebook o whatsapp. Volava enmig de tant suport!
Truco en Manel i en Sergi per saber quan arribarien. Els havia d'anar a obrir la porta des del 6è pis. Em van dir que fes un clucaulls mentre acabaven de sopar i venien. Al veure que no arribaven els vaig tornar a trucar. Els quedava força i aquesta vegada ja em vaig posar el pijama i directe al llit. No m'acabava d'adormir del tot pendent de si arribaven i dels nervis. Quan ja estava mig endormiscat, van arribar. Al obrir la porta vaig veure que també havia vingut en Lluís. Quina il·lusió i quina alegria... però de sobte ho vaig entendre. Sortiu? La resposta d'en Manel va ser clara. Per alguna cosa he agafat la camisa! La mare que els va parir! Au doncs, bona nit! M'aixeco a les 6.15. Haureu arribat?
"Beforejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada