Cremant turrons...

Sempre s'aprèn quan escoltes o llegeixes algú que et comunica un missatge clar i entenedor. Ja fa dies que semblo una esponja aprofitant qualsevol conversa, fet, imatge o situació per aplicar-me-la en el camí. He de reconèixer però, que a vegades (moltes!) intento que hi hagi una relació encara que no sigui l'objectiu inicial.Una piulada al twitter d'en @jmcarbo53 en què deia "Dubta fins que ja no sigui possible. I un cop allà dubta que hagis dubtat" m'anava com anell al dit. Jo i els meus maldecaps, que en dic, aniran lligats fins a la línia de sortida però allà, marxaran per deixar pas a la confiança. Serà així? Maleïts dubtes...

Fa unes setmanes en Jordi Auguet em va dir que si podia fer una tirada de 32 quilòmetres, millor que fer-ne una de 30 o una de 27, com vaig acabar fent. Tenia entre cella i cella arribar-hi, sentir la sensació que em deia en Jordi de pensar que 10 quilòmetres més no els faria ni boig, però entre males sensacions, acomodament i monotonia no acabava de decidir-me. La clau ha estat trobar una ruta i una bona companyia per fer front a la tirada més llarga que faré.

Amb el meu GERMÀ com a ombra inseparable durant tot el matí, fent l'esforç d'estar per mi i les meves necessitats cada cert temps, sortia de casa amb una mica de fred al cos i d'aquí el parell de quilòmetres a 5'04". Animal, on vas! Sort que després ja m'he calmat i he començat a agafar el meu ritme creuer de sempre de 5'10"-5'15" rodant pel puja-i-baixa fins a Sant Julià de Llor. De sobte, el meu germà que m'anava cantant els temps cada quilòmetre, em diu 4'48"!!! Renoi, sí que vaig bé per no sentir-me gaire a lloc encara. M'ha costat molt escalfar les cames, però no el cos ja que m'he desprès de la samarreta que em van regalar a Riudellots per només guarnir la de la Mitja de Granollers. Sí, anava una mica embotifarrat amb el meu "tipillu"... Arribant a Anglès em noto cansat però no hi penso (és així Manel?), tot i que el ritme sí que ho ha notat, tornant al creuer. De La Cellera al Pasteral semblava un mercat entre bicis, caminants i atletes.

Per simular una mica les condicions de cursa, m'he empassat com he pogut el primer gel al 12è quilòmetre i aquesta vegada no he notat el "xupinassu" que vaig notar a Granollers. Suposo que la "competició" també ajuda en les sensacions. Fins aquí, recorregut normal d'una Volta a Sant Julià. Tocava prendre la ruta que tenia pensada...cap a Susqueda!

La primera pujada m'ha deixat força tocat i afogat. Déu ni dó com s'enfila i com m'ha inflat el genoll. Ja feia estona que el notava però quan he tornat a anar planer em feia un xup-xup dels que sabia que me'n recordaria. He recuperat bé i m'he menjat un quilòmetre per sota 5', tot i tornar a la normalitat de seguida. Les vistes eren precioses i la tranquil·litat era adient per anar fent via. Aquí els metres i els quilòmetres m'han començat a pesar i a allargar-se. Anava fent càlculs d'on hauria de girar per fer una bona tirada amb sentit, però no acabava girant. Cada 5 quilòmetres avituallament d'aigua ben fresca de la Font Alta. El motxiller, una delícia! Immillorable. Se'm comença a fer pesat i li dic que al quilòmetre 20 girarem cua perquè començo a pensar que arribar al pont que et porta al Pantà de Susqueda és massa enllà. A veure si arribo a la Codina amb els 20km...i sí! Però veig l'objectiu inicial al final de la recta. Va doncs, fins a tocar la senyal!

Mitja volta i a desfer els 8 quilòmetres aproximadament fins al Pasteral. Aquí he fet una mica de pet, en sentit metafòric. No anava gaire bé de cames i mira que ara venia una lleugera baixada. Em prenc el segon gel al 22è quilòmetre com tenia previst. L'estratègia pel dia de la cursa seria prendre'n un cada 12/10/8/6 però encara no ho he consultat amb els gurús. Com sempre, dolentíssims! I quan no tires gaire bé, doncs tires com pots i segueixes avançant. Keep going! Sumant un, un altre, al proper ja podré veure aigua tirava de "cocu". Els mitjons Compressport evitaven que els bessons se'm pugessin i ho notava, com m'havia dit en Lluís "Duatlon-Man". Els isquios però, m'anaven avisant i em feien petites punxades i "amagus" d'enrampada. Ja no corria tan bé, tot i que el meu germà em deia que sí. El ritme era el de menys però clavava els 5'40" quilòmetre a quilòmetre i ens fotíem a riure.

Quan arribem al Pasteral altre cop, em prenc la baixada amb calma per no destrossar-me més les cuixes. Començo a estar una mica fart de córrer (mur?) però la millor vila del món, Amer, està a 15 minuts. Enfilant el voral de la carretera ja només penso en arribar. Encara tinc humor però per demanar on collons (perdó!) és el 30 i on s'amaga en Jordi! Ara ja m'arrossego una mica però m'empenyen a arribar fins a casa. "Es córrer fins a sota l'arc", encara recordo de Girona. 1000 metres, 500 metres i abans d'arribar veig a la MARE que m'espera, i que m'acompanya caminant uns minuts mentre recupero. El resultat? Mireu la fotografia...

Us haig de dir que del que estic més content avui no és el que he fet. Avui estic content perquè en Mia ha acabat la seva primera mitja marató a Banyoles. Felicitats amic! Ets un exemple de dedicació, esforç i sacrifici. Aconsegueixes el que vols quan t'ho proposes. I no tothom pot presumir d'un amic així.

A més, vull demanar disculpes a la tendinitis ocasionada a en Sergi (ànims!), per acompanyar-me en varis entrenaments. Culpa meva...però i lo bé que ens ho vam passar què? Avui només et puc dir que he cremat uns quants torrons d'aquells tan bons que vens. I si no els coneixeu, no sabeu el que us perdeu... Visca els Torrons Cisquet d'Amer!

Queden 3 setmanes i toca fer l'últim esforç. Els meus companys/entrenadors/psicòlegs (tantes gràcies com passos em feu fer!) m'animen a fer aquesta última setmana per acumular quilòmetres i després 15 dies de baixada per arribar en condicions òptimes allà on ja no dubtaré, on creuré!

"Turronejant" el camí...