I no estàs nerviós?, em va preguntar la Lídia. Jo li vaig respondre que no perquè la veritat no sé què m'espera demà. Sabia que serà dur, però tampoc hi perdia temps pensant-hi. Des de la pregunta, les sensacions han canviat. Els nervis per l'inesperat em fan la guitza tota la tarda. Em pregunto si he estat una mica inconscient i si m'he confiat massa. Tothom amb qui parlo em diu que és una cosa seriosa. Sí, són 31 quilòmetres amb 1120 metres de desnivell positiu.
Una de les coses que he anat aprenent és que quan un manté la il·lusió per un objectiu, ha de lluitar perquè pot arribar a fer coses sorprenents. Això de córrer/caminar pels voltants d'Amer fa que, ara, estigui ple d'il·lusió.
I com diu aquella cançó: ...i avança, avança! No tinguis por!
"Inesperant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada