Sensacions ondulades...

Ja feia dies que tenia una mala sensació. Falta de ganes, de motivació, de forces, de tot. El cos m'avisava però no l'escoltava. D'això en fa dies. Un dijous sense fer res, un divendres buscant excuses per no córrer... La mala consciència va fer que anés a córrer fa dos dissabtes al matí durant uns 25 minuts per estirar les cames, compartint una estona amb l'Ivan Ribas per veure que és d'un altre planeta. L'endemà hi havia la marxa a l'Estanyol que s'havia suspès. Hem vaig trobar bé, però amb el pas de les hores no veia gens clar lo d'aixecar-me aviat per anar a passar fred. I la veritat és que no n'hagués passat perquè els meus companys s'ho van passar d'allò més bé i van gaudir d'un gran recorregut! Però jo estava bé sense fer res.

Seguint amb la mala consciència, dilluns em vaig repetir que aniria a córrer durant tot el matí. A casa ja vaig començar a dubtar. Si dinava, voldria pair i ja es faria fosc, faria fred, em faria mandra... Ja sóc conscient de que no és el que vull però ja m'anava bé aquella apatia. En Manel em va escriure si volia anar amb bici i em va convèncer. La il·lusió d'una volta amb bici amb ell, que tant m'ha aconsellat/ajudat, era el millor remei. Estrenaria la jaqueta que em va costar un ull de la cara i tornaria a la bici. Vam anar fins a Estanyol a pujar el seu repetjó i tornar fins a casa. Tan l'anada com la tornada vam passar per Mas Llunès i tot i que en Manel em deia que anàvem bé de ritme, notava que el cor bategava amb molta força. Com pot ser que estigui tan malament?

Ni dimarts, ni dimecres, ni dijous. Cap intenció de fer esport. Si per un moment em passava pel cap, la feia fora a l'instant. Res. Ni pic. Mals dies i males sensacions. Què passa? Feia molt temps que no em sentia tan buit. Res de córrer. Per moments pensava amb la bici i que era el que em venia de gust. I divendres vaig tornar a rodar, aquesta vegada amb en Jordi Auguet i l'Albert Masó.

Camí de Mas Llunès ens bufava vent a favor i volàvem. Que fàcil no? Pujant, tot va canviar. Bufets i poques paraules. L'Albert marcava un ritme viu, com el d'en Manel, però constant, i ens portava a en Jordi i a mi. Un cotxe ens va fer posar en fila i en Jordi va donar un relleu. I quin relleu! Em va fer anar amb el ganxo fins a dalt i, un cop coronem, no vaig poder bufar ni un moment fins a arribar a Estanyol. Ai, que ho passaré malament... Passant per Salitja em vaig posar al costat de l'Albert fins als repetjons que hi ha des de l'aeroport fins a Aiguaviva. Estan a un altre nivell. Tornant em vaig sentir bé, tot i que anaven al meu ritme. Al "Cauberg" de Bonmatí els hi vaig fer una sèrie, com em van dir després ells. Un parell d'horetes per sentir-me una mica més bé.

Ahir volia passar una prova. Com respondria el meu cos/cor a sortir a córrer? A l'última anèmia em vaig fixar que quan anava a córrer tenia les pulsacions molt altes sense gaire sentit. Estaria de visita altre cop? Vaig rodar 32 minuts i la mitjana de pulsacions va ser correcte. Avui hi he tornat, 50 minuts i el cor perfecte. Ara bé, unes males sensacions per culpa del refredat i del dolor de cames que no m'ha deixat en tota la sortida. Suposo que també hi ha ajudat el fet de córrer per terreny irregular i ondulat. Ara només espero no posar-me malalt...

"Ondulejant" el camí...