Una setmana de refredat amb tots els passos inclosos; mal de coll, tos i mucositat. Ja m'ho semblava a mi dilluns que acabaria rebent i que em tocaria fer bondat. Però ja mig recuperat tenia ganes de fer quelcom interessant. Em vaig apuntar a una ruta amb bici que feien els companys del "Team Bicicarril.com-Simonich". En un principi, dubtava pels quilòmetres (135 km) i per no fer anar malament els companys. La il·lusió però, ho pot tot.
7:15h del matí. Em llevo i pregunto com està el dia. Fa fred? Cal anar abrigat? Què m'aconselleu? De fet, tampoc és que tingui molta roba per triar. Una base tèrmica i l'equipació pel damunt. Preparo l'aigua i l'isostar, barretes, gel, sals minerals, diners, mòbil i en dansa.
8:05h del matí. Arribo a l'Snack i ja m'esperen en Jordi i l'Albert. L'Albert va amb culot curt com jo per sort! No semblaré un beneit i, per si de cas, no seré l'únic que passi fred. Arriba en Luigi i ens posem en marxa. La ruta és anar fins a Tossa de Mar i tornar per Sant Grau.
Els primers quilòmetres són d'escalfament. Plat petit i anar agafant cadència. No fa vent i això ens farà la jornada més tranquil·la. Vaig a davant amb en Jordi mentre la fem petar i em dóna ànims. Em reafirma que anem a rodar, res d'anar a matar-nos els uns als altres. Arribem a la Cellera i s'afegeix en Juli. Tots tenen el seu motiu ciclista i el d'en Juli és "Antón", i tornant entenc el perquè. Em poso al mig del grup i anem cap a Mas Llunès. Pugem tranquils segons l'Albert i en Jordi, tot i no estar-hi del tot conforme. En Lluís i en Juli van xerrant darrera meu i els deixo passar per seguir la seva estela. Ja som quasi a dalt quan veig els punts de la muntanya i arrenco per coronar primer. Hahaha! Ja ho acabaré pagant ja...
Riem una mica de la meva explosivitat i baixem cap a Estanyol on ens trobem en Joan "Contador", tot i que m'agrada més "Rasmussen" com va ben dir en Luigi. Baixem pel "RostenChicken" per passar per Salitja fins a Vilobí. A roda vaig bé, còmode per la velocitat a la que anem. A Vilobí ens trobem en Carruana mentre el pedal em juga una mala passada i quasi vaig per terra. Esperem uns minuts a que arribi en Ramonet, el que va fer primer a la 2a crono a St. Martí. Ai mare, el que m'espera.
Com que sé que algun moment o altre acabaré afluixant, em poso a davant amb l'Albert mentre recordem vells temps a futbol i em va parlant dels passos que ell ha fet amb bici. Aquest any ha fet més de 13.000 quilòmetres i jo li dic que uns 1500. Agafem el vial que ens portarà quasi fins a Caldes i segueixo a davant, ara tot sol. Sento l'Albert i en Ramonet que diuen si estic emprenyat i en Jordi que diu que els porto amb el ganxo, que afluixi una mica. Definitivament, ho acabaré pagant. Estava emocionat i anava tirant amb el plat. Jo els hi faria l'aproximació a port i ja ens trobaríem a dalt.
Abans d'arribar a Caldes s'afegeix en Dani i seguim amb un ritme força alt fins a Llagostera. Evidentment, ja sóc a la cua, tot i que m'escalfo en algun repetjó. Sortint de Llagostera, en Jordi em diu que pujarem durant uns 2 km i després farem una baixada molt xula fins a Tossa. Ui, ja sé on em començaré a quedar... Es comença a enfilar i en Joan, en Ramonet i en Carruana es posen a tirar. D'acord nois, això no va amb mi. Sembla que em quedaré sol però en Jordi em fa costat fins a dalt on els companys m'esperen per enllaçar amb els 3 de davant. Queda un repetjó que aguanto bé i baixada. Sort que la carretera és bona i puc mig seguir-los.
Comencen a donar-se relleus i a anar força ràpid. M'escalfo quan veig que en Luigi s'acopla al manillar de triatleta i em poso a roda seva. Anem avançant a mesura que van caient relleus i penso que encara arribaré a davant. Estic hipermotivat i em flipo una mica. L'Albert, en Carruana, en Luigi i jo. Darrera no sé qui ve perquè només vull anar a davant i fer un relleu. Llàstima que ja arribem a Tossa i em quedo amb les ganes de portar-los. Li dic a en Luigi si hi ha esprint intermedi i em diu que els hi foti. No em calen ni dos segons que ja estic pedalant com un boig i passant a l'Albert mentre vaig cridant "espriiiiint"! Em diuen que els hi estic fotent tots els punts i l'Albert diu que semblava una moto. Hahaha!
Parem a esmorzar a Tossa; gràcies Jordi! Mini de truita i coca-cola! He d'emplenar el dipòsit. Ja he anat menjant barreta durant tot el camí per no defallir de cop. Prenc unes sals per evitar rampes i refer una mica les cames. Mentre fem el mos, tothom treu anècdotes i comentaris. El descans m'ha anat bé però tinc fred al posar-me a pedalar de nou. Enfilem cap al mirador de Tossa amb molta calma tots junts. Mica en mica, els tres escaladors comencen a marxar. Els 5 d'inici més en Dani anem junts. L'Albert em va explicant com és Sant Grau, el port del dia. Em diu que és molt maco i que vas veient el mar a quasi tot el camí. M'ho prenc en calma i ja abans d'arribar al trencant m'he separat d'ells.
Com deia l'Albert, l'asfalt és rugós i s'enganxa a les rodes. Vaig pujant bé i els vaig veient més lluny a cada corba. Em comencen a coure les cames i pujo un pinyó per anar fent. Ja hi arribaré a dalt. De tant en tant faig una ullada al mar i em distrec. Arriba un descans que se'm fa molt curt ja que una paella cap a la dreta em deixa mig clavat. M'he relaxat i ara em costa tornar a pedalar. Sento un crit i els veig molt lluny. M'hauran d'esperar molt a dalt i m'animo a tirar endavant. Em sento més bé però ja m'han avisat de l'últim quilòmetre. Arribo a Sant Grau i sé que no sóc a dalt perquè en Joan m'ho ha comentat només veure'ns. M'espero la rampa del 14% i no arriba. On és?
Veig una paret davant i una corba al final. Deuen ser 250 metres que es van fer eterns. Ho porto tot i m'aixeco damunt la bici. Vaig pel centre de la carretera mirant la línia discontínua per no mirar el que em queda. Penso si ja hauran arribat i de cop veig en Ramonet i en Carruana que em venen a buscar. Em diuen que ja queda poc, que he passat el pitjor. Vaig tocat, ara sí. Em deixen de roda altre cop però ja veig on m'esperen tots. No sé quan deuen portar allà dalt. Faig broma mentre els sento parlar. Em deixen un parell de minuts i avall.
Sóc dolent pujant, però pitjor baixant. No em duren ni dues corbes i ja no els veig. Que pesat se'm fa el descens. M'avancen 5 cotxes i un de mala manera. Al final de tot hi ha una rampa que em deixa del tot clavat. Arribo a la rotonda d'abans de Llagostera i em trobo en Jordi i en Dani que m'esperen. A la resta, no els atrapo fins a dins Llagostera. Quina pèrdua de temps per ells i quin greu em va saber a mi.
Anem cap a Caldes i els de davant s'escalfen. Després en Joan m'explica que els volia frenar i li han dit que feien una sèrie. Jo aguanto amb el segon grup comandat per en Jordi i en Juli. Qui els va parir com anaven. A Caldes ens reagrupem en un semàfor i fins la N-II, una altra sèrie. Aquí em quedo sol. Que llarg... Al vial, en Dani s'acomiada i jo em poso a davant dels d'Amer per enllaçar amb els del davant. En Juli i en Jordi em diuen que em reservi però m'he encès. Hahaha! Tot el vial a davant fins que em passa l'Albert per donar-me descans.
A Vilobí, en Ramonet se'n va i nosaltres ens acostem al "RostenChicken". Em veig al davant amb en Jordi altre cop. Marco el ritme i en Jordi em felicita per l'esforç. Sempre té aquelles paraules oportunes. Arribem a on acabaré les forces. L'Albert em diu que m'agafi a la seva roda o se'm farà molt llarg si em despenjo sol. No puc ni aguantar-li durant 5 segons. Per sort, i ara entenc el motiu d'en Juli, em trobo un ritme constant que puc aguantar. Ni més ni menys. Com un rellotge. Li dono les gràcies quan arribem a dalt mentre esbufego. I encara queda Mas Llunès.
Com ja havia dit altres cops, cada vegada que hi passo se'm fa més curt. Ahir no tant, per la fatiga que portava. Ens toca el vent de costat i ja veig que lleparem vent en contra fins a arribar a Amer. La recta d'Anglès ens porta en fila. Jo al final i amb feines per seguir-los mentre fan relleus un rere l'altre. Ja només vull arribar a casa. En Juli es queda a la Cellera i li dono les gràcies altre cop. Algun dia espero poder-li tornar... Fins a casa, l'Albert va repetint que els hi he d'esprintar al cementiri per demostrar la meva potència. Ja no tinc ni forces però què collons. Em preparen i em deixen forat per sortir i pedalo com si m'hi anés la vida. Segur que es devien pixar de riure... Ja som a casa. En Jordi i l'Albert em conviden a pujar a Sant Martí però per moltes ganes que en tinc, avui no.
"Teamajant" el camí...
Felicitats Quimi!!! No vai poder estar en akesta gran sortida....estic segur k ja coincidirem amb moltes! Molts anims que estas avançant a pasos gegants!!! Segueix aixi Voeckler!!! Maillot verd tot l'any es teu!! ;-)
ResponElimina