Dilluns estava tan decidit a anar a fer la volta a Sant Julià que em vaig passar la tarda corregint exàmens i preparant feina. Ahir estava tan decidit a córrer per Amer que vaig perdre'm pel núvol, navegant sense sentit. Avui m'he llevat amb la sensació d'haver gandulejat. Amb en Txema havíem parlat d'anar a la Mitja de Mataró pels regals que hi solen donar, però el 2 de desembre se'ns tirava molt al cim. Mentre pensava com m'ho faria per entrenar, va sortir que el 16 del mateix mes hi ha la Mitja de Vic. Doncs fins a final d'any ja tinc el pla fet; Mitja de Vic el 16 de desembre, St. Silvestre de Riudellots el 26 i St. Silvestre de Girona el 31. No sé si hi ha incompatibilitat en haver-hi tanta diferència de quilòmetres, però el coach m'enlluernarà per saber el camí a seguir, com ho ha fet avui el frontal.
Sí, avui he sortit. A mig matí ja em volien engrescar per anar a fer la volta a St. Julià i me n'he lliurat perquè els horaris no ens lligaven. El cuc però, ja era viu. Aquell rau-rau que m'anava voltant i que em deia que avui sí que aniria a córrer. He arribat tard a casa i dinava quan el campanar tocava les 4 en punt. Ja veia que aniria just de temps i la intenció era sortir pel voltants de les 5. Sabia que tindria problemes amb la panxa perquè no hauria fet gaire digestió però cap a córrer, un xic més tard del previst. La ruta era clara; Amer - Anglès - Amer.
Ben equipat amb la samarreta del club i un frontal al cap, surto pel bicicarril amb lleugeresa. Caram! Em sorprenia anar tan fi de bon principi i ja m'he dit que avui era fer quilòmetres i minuts. Cap pressa i sense patir en cap moment. Passant per darrera la colònia ja he encès el frontal perquè fosquejava més del que em pensava, i sabia que la tornada seria de fosc. Aquelles ganes que tenies i aquell pas més que anaves fent et distreien fins que ja no donaves la volta. En lloc de passar pel pont del bicicarril al Pasteral, he passat pel pont de la carretera per fer-ho més planer. Em volia reservar una mica per forçar tornant. De fet, quan dic això és perquè la tornada és en lleugera pujada i em van dir que si podia mantenir el ritme tornant seria un bon entrenament. A més, et quedes amb la sensació d'anar millor com més minuts passen.
Continuava amb la sensació d'anar bé però els temps eren més alts del que em pensava. Sort que era força fosc i m'havia de preocupar més de no regirar-me el turmell, després de dos avisos ja, i de fer via fins a La Cellera on he girat.
Ja era fosc, negre nit, i encara m'he creuat gent. La veritat és que em feia pel·lícules de pensar ves a saber qui eren. Fins al Pasteral s'ha fet llarg, suposo que per no veure el que et falta. En canvi, l'infern se m'ha fet menys dur al no veure la pujada sinó que només els dos metres que tenia davant dels nassos. Ara bé, aquest quilòmetre m'ha destrossat la mitjana del ritme... Cagum l'os pedrer! Què collons m'he dit, ara ve lo bo. Fins a casa quedaven uns 2 quilòmetres i havia de baixar de 5 minuts cada quilòmetre. Amb les pulsacions més altes de tota la sortida s'ha aconseguit aquesta petita fita que et serveix per millorar, encara que sigui una mica. Bona manera d'acabar amb un bon regust!
Al final han sortit 12 quilòmetres en 1h03'01", a 5'14" per quilòmetre i 162 pulsacions per minut de mitjana. Com sempre hi ha la segona lectura; bones sensacions físiques i mentals. En vull més! Som-hi!
"Foscorejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada