Menys de 3 hores...

Fa un parell d'entrades deia que quan compartia, entenia. No sé què ho fa però en dies com aquell o avui, ja sigui poc o molt, acabes entenent quelcom més que en algun moment o altre serà de profit. Era mig matí quan en Manel em deia que aniria a fer 6 quilòmetres a 4'45" per quilòmetre. D'inici, m'ha estranyat que tingués tan clar la distància i el ritme, però he recordat que ja hauria començat el pla per anar a baixar de les 3 hores. Sé que fa dies que corre per muntanya per agafar força i/o potència (ho hauré d'aclarir!) i que l'objectiu és clar.

Tot i que m'ho he estat rumiant una bona estona, al final la bona estona que passaria em pagava el mal de cames que tenia o el patiment per moments que tindria. Sabia que no aguantaria els 6 quilòmetres a aquell ritme perquè no estic per poder-ho fer ara mateix i mentre tornava en cotxe ja dissenyava què li diria i com ho faria per no fer-lo anar malament. Per mi, més que un entrenament, era compartir.

Tot just portàvem uns metres i m'ha recordat a la Cursa del Carrer Nou de l'any passat. Me'l mirava de dalt a baix i el veia més fi que de costum, i per un moment li he envejat les cames que té, fetes per córrer. Amb els meus troncs no vaig enlloc! Hahaha! Doncs bé, hem passat pel rec fins a les Serres, la font del Capellans i la font d'en Fàbregues. El terreny era irregular i el ritme viu, per mi. Tot sumat? Uns bufets i unes pulsacions  pels núvols. Avui al matí m'he fet analítica i estic impacient per saber com estic!

Abans d'enfilar la pujada cap al bicicarril, li he comentat que tirés i que ja ens trobaríem perquè m'ho havia de prendre amb calma o ja no el seguiria. Volia compartir sense fer-lo anar malament. He aprofitat per fer el bufet i per anar veient que em costa molt d'escalfar i que avui seria una dia per fer sèries de 2 quilòmetres, tot i que el descans era més del que tocaria. Un cop ha girat i ja m'he enganxat, anava més còmode que a l'anada i així li ho he fet saber quan m'ho ha preguntat. M'he vist valent i les cames se me n'anaven soles. En Manel m'ha frenat; "s'ha d'anar al ritme que toca, si no s'acaba pagant". I fins a casa. Ens hem separat a l'alçada de la pista de bàsquet vella i he tingut la sensació que aquells quilòmetres no serien els únics que compartiríem.

Quan he arribat a casa i mentre trotava lentament se m'ha il·luminat el cap per fer pujades al caminet que surt de darrera casa. Res de l'altre món; 5 repeticions de 50 metres. I amb un somriure cap a estirar, que ahir no ho vaig fer i ho he notat.

"Menysde3horejant" el camí...