Quan no, deixa't anar...

Dissabte vaig sortir a córrer de bon matí per estirar les cames. Res de l'altre món. Van ser 33 minuts voltant pel bicicarril, vorejant i travessant el Brugent, algun carrer de la vila i altre cop el bicicarril, fins a arribar a casa. Abans d'acabar però, em va venir bé fer dos progressius de 100 metres. No sé el sentit que tenen però en els plans que he vist n'hi ha. Les cames estaven molt pesades. No em notava bé i per sort, només sortia a rodar. Les sensacions eren dolentes, de dia que no vas. Es nota quan al final només tens ganes de plegar. Cobrir expedient i cap a una altra cosa. L'entrenament en si, tenia un sentit dins el meu cap. L'endemà volia fer la volta a Sant Julià. I tampoc la vaig fer. Res de res. Un diumenge al sofà.

Quan no hi ha motivació, malament. Recordo que en Manel em va dir "et canvies i surts, i si al cap de 10 minuts encara et fa mandra, torna a casa". Però ni això. Lluny de començar-hi a donar voltes, vaig començar a escriure informació pel meu entrenador; què vaig córrer, quan i amb quant temps, què vull córrer, quan puc entrenar i quan no, etc. Em feia molta il·lusió. Tot per ser el conillet d'índies.

Avui, mantenint un bri d'aquella il·lusió, he sortit de casa per fer una hora. He començat lent i durant 4 quilòmetres pujant cap a Les Planes, he patit per anar a 5'20". Les cames em feien mal, sobretot els bessons, i jo no tirava. L'anada s'ha fet llarga i dura. No veia el moment de girar, però pensant sempre amb la següent pilona, intentava distreure'm al veure'm una respiració tan ràpida i forçada. I que dur serà avui, em deia mentre girava.

Canvi de xip. No vas bé, deixa't anar i amaga el rellotge. Córrer per córrer. Tranquil i sense parar. Així he desfet el camí fins a casa. M'he sentit bé, sobretot, respirant. Per uns moments em recordava a quan no hi pensava en tota una sortida. Passant per davant de casa m'he decidit a allargar la sortida. Portava uns 8 quilòmetres i suposava que una mica més de 42'. Comença a ser fosc i em decideixo a anar fins el cementiri i més endavant, fins al Solivent. En aquest punt, he tornat a mirar el rellotge i portava més de 10 quilòmetres i més de 50 minuts.

Carrers amunt i avall fins a fer els 12 quilòmetres en 1 hora, 1 minut i 42 segons. Les dades no em serveixen de res. Quan més i millor he corregut ha estat quan no mirava el rellotge. En dies "comme ci, comme ça" el millor és no estar pendent de res i deixar-te anar.

"Quan-noejant" el camí...