Acabo començant...

Avui fa 42 dies del repte. La veritat és que no sé si m'ha costat més assolir-lo o el després. Tinc i he tingut certa recança a l'hora escriure. Ho estic posposant des de fa dies. Toca fer una valoració i reconec que no he estat valent. Com passar pàgina? Com tancar el camí? Com afrontar el demà? Continuo amb la sensació de que vaig fer quelcom gran, molt gran per mi. Suposo que em costa passar pàgina, com si fer la valoració del que m'ha aportat, del que he canviat i del que he après sigués dir adéu a uns moments que sempre duré amb mi.

Sempre us he parlat del que em deien els amics, dels seus consells i crítiques constructives. Fa dies que només em ve al cap que "ningú ha dit que seria fàcil" i no només en el terreny esportiu. Com molts, allò que més valorem és allò que més ens costa deixar marxar, encara que sabem que sempre ho portarem dins. M'ha costat d'entendre, i per moments penso que no ho tinc assumit. Cal tirar endavant per poder aplicar el que he après. Només cal continuar amb la il·lusió del primer dia i així com abans em deien que visualitzés l'arribada quan tenia un mal moment, ara visualitzaré tot el viscut per saber que em queda molt per viure.

Hi ha dies que m'he sentit orfe de no tenir un repte. Només acabar els amics eterns em va preguntar quan i què seria el proper. Al moment, em vaig sentir ofegat. Més? Llavors ho veia massa, ara ho veig necessari. Em fan peça moltes coses, algunes d'elles fora de l'abast ara per ara, però no descartables de cara al futur. A curt termini, veig dos rodes davant meu (m'esteu portant per mal camí!). A llarg termini? M'ho guardo...tot arriba!

Fora de l'esport, voldria dur a terme una suggerència rebuda de molt bon grat. Com amb la marató, també és un somni de petit, que veig lluny i que no sé si seré capaç. Constància, il·lusió, assessorament, confiança, planificació i esforç? Em serveixen.

Acabo de fer un parèntesi, per reviure/rellegir entrades que m'han marcat; dies, entrenaments, sensacions...que m'han fet créixer. Res més lluny voldria que semblar presumptuós però, el meu canvi personal ha estat gran. No crec que sigui millor, però si crec que m'entenc millor. Suposo que s'ha notat l'evolució amb els escrits. Saber la resposta al "per què?" que em feia dia rere dia ha suposat un gran canvi per mi. Molts cops em sorprenia pensant quelcom positiu, pensant que el següent pas no era un pas més de patiment, desconeixença o dolor. Ans al contrari, cada pas era un pas menys a l'objectiu.

Fa uns dies algú em va dir que era d'admirar que continués corrent després de la marató. Em va preguntar què hi trobava i no el vaig saber contestar. Ara, tampoc sabria què dir-li. Sé que em deixo quelcom i em sap greu. Ara no tinc el cap a lloc quan em poso a escriure, i ho necessito. M'he de posar en forma...

Agraït és com estava, estic i estaré. Moltes gràcies per acompanyar-me corrent i llegint, per aconsellar-me i animar-me, per no deixar-me defallir i empènyer-me endavant, i sobretot, per deixar que les meves cames siguessin les vostres.

Algú em va dir que el darrer pas d'un repte és el primer pas del següent... Així doncs, família, amics, companys, coneguts, desconeguts i tu... Seguim? Som-hi!

"Ei tu! Què penses fer? No et quedis palplantat!

Sé que encara hi som a temps, no perdis l'oportunitat!"