L'eternitat d'una medalla...

3 hores, 57 minuts i 36 segons corrent per recórrer els eterns 42195 metres i fondre'ns en una abraçada, on l'amistat, la companyonia i els valors Simonich sobresortien de les llàgrimes d'alegria que dolçament regalimaven per una cara marcada per l'esforç. L'esforç del qui va somiar un dia quan era petit i que ara n'havia fet una realitat.

La incredulitat i les emocions em desbordaven en aquells moments. Volia saltar, ballar, plorar, abraçar...i, sobretot, volia la meva medalla! Cada segon era d'agraïment pels dos amics que m'havien acompanyat en el moment de més patiment, i de record per tota la gent que sento propera des de l'inici. Sentia una ganes boges d'escriure aquell moment, de dir-vos que sí, que és possible. Una ampolleta d'aigua i una de beguda isotònica per recuperar els líquids perduts i per no defallir, tot i que en Manel ja se n'havia cuidat de fer-me menjar quan ja no tenia gana.

Recordo l'instant pre-medalla com si sigués ara. Quina il·lusió! Em sentia mereixedor d'una medalla que havia somiat en tantes nits. Penjada del coll em permetria dir que era/sóc maratonià. Just al costat, en Manel/Sergi i en Manel rebien les seves. Com vam riure amb els comentaris d'en Sergi i del que li havia costat. Alhora tenia un punt de tristesa per tancar la part física del repte.

Avituallament de fruita i a menjar. Ara sí que tenia gana. Un plàtan i mitja taronja en un moment, mentre sentia que em cridaven. Des de la passarel·la, la Neus, la Carla, la Sandra, en Lluís C. i en Jordi A. em felicitaven a crits, com m'havien empès als darrers quilòmetres amb aquells ànims que em permetien fer un pas més i més endavant. Encisat per aquella mostra de felicitat compartida, no me n'adono que el meu germà i la mare em criden just darrere les tanques.

Quan els veig, em faltaven cames per anar-los a abraçar. Com deuen haver patit durant la marató. La mare s'emocionava al veure'm content i feliç, mentre agraïa a en Sergi i en Manel tot el que havien fet per mi i per ells. No es pot valorar ni pagar. Arriba en Lluís amb la bici i m'abraço a ell per ser allà perquè, tal i com li va dir al meu germà, hi havia ser. Ens fa riure amb les seves aventures ciclistes i amb les fotografies que m'havia tirat.

Arriben els 5 magnífics del darrer quilòmetre. Em fa especial il·lusió veure en Jordi A. perquè ell va ser el dia que ho vaig dir. D'agost a març. De cervesa a beguda isotònica. De matinada a migdia. De festa major a festa de marató. En Lluís C. ja em pressiona per la crònica i li dic que les seves paraules es faran sentir. Res de límits, tatuatges, borsa o parafernàlia. Els d'Amer no anem enrere ni per agafar arrencada!

Unes trucades a qui més volia allà i no hi podien ser per dir-los que en tot moment havien estat amb mi, mentre tots gaudíem d'aquells moments de felicitat. En Manel seguia pendent de tot i em fa estirar una mica. Provo de fer quatre estiraments bàsics i ja em costa. Ja hem acabat i encara estan allà cuidant-me, tot i que en Sergi potser farà tard. És igual, això és el que val!

Ens acomiadem i ens separem, tot i que els recordaré allà per sempre més. Intento caminar amb la mare i el germà fins al pis. Que dur es farà! Estic enrampat fins les orelles i com puc arribo al Paral·lel. Allà començo a cridar i animar als atletes que encaren els darrers metres. Quins valents! Uns caminen i es posen a córrer.  Uns et somriuen i d'altres et diuen gràcies. Allez, Come on, Vamos, Som-hi... no paro de cridar fins que la mare em diu que què farem, que fa més d'un quart d'hora que estic allà. M'havien semblat dos minuts! Però quins dos minuts.. L'exemple que donen és dels que et queda gravat a dins.

"Medallant" el camí...