Mirinda de Sant Martí...

Realment el necessitava. El descans vull dir. Tant dimarts com dimecres vaig tenir una sensació de fatiga constant a les cames i que només quan em movia una estona, anava minvant. Tenia ganes de sortir, això sí, però el descans és part de l'assimilació del treball fet.

Dijous vaig sortir sol ja que els companys havien sortit al matí per fer una bestiesa de quilometrada o no podien. En principi volia anar tranquil i fer quilòmetres, i en final em vaig emocionar una mica. Al fer aquell dia tan estiuenc, vaig entrar en calor ràpidament. Em sentia bé i em fixava amb les diferències de les primeres sortides en solitari amb la que portava a terme. Velocitats més altes i amb més eficiència. Just a l'inici de Mas Llunès em vaig creuar un "ciclista" al que sempre saludo i mai m'ha contestat. Em va tocar tant el voraviu que vaig pujar estès i vaig fer el meu rècord. Aquella espremuda la vaig arrossegar fins a Estanyol, on em vaig parar per treure'm roba del damunt. Vaig anar cap a Aiguaviva per anar fins a l'aeroport, en una zona de repetjons. Ja l'havia fet al revés i em va semblar molt pitjor que el que estava fent.

La curiositat em picava i volia descobrir alguna ruta. De sobte era camí de Sils, on treballo. Vaig dubtar entre passar per Vallcanera per tornar a Vilobí o, com vaig fer, tornar per la carretera per la qual em desplaço de dilluns a divendres. Fins a Santa Coloma és molt planer. Allà comences a anar amunt i avall fins a Anglès. Estava animat i anava força ràpid per mantenir una mitja de 30 km/h. A moments vaig haver de pedalar de valent per recuperar el temps que perdia pujant. A Amer havia clavat el meu propòsit! Per uns moments vaig provar de pujar cap al mirador a Sant Martí, però a la Boada ja havia girat cua... Quedava pendent!

El cap de setmana es preveia ventós. Dissabte m'esperava una ruta de les que ens prepara el líder Albert. Aquesta vegada ens trobàvem a les 9 amb el lider, en Luigi, en Jordi Bruguè i en Joan Marcó, que ja venia des de Santa Coloma. Havia plogut la nit abans i l'Albert va cedir les regnes de la sortida al mestre Jordi. No va ser fins Mas Llunès que ens va proposar fer la Volta a Sant Gregori i acabar a dalt de Sant Martí per fer una "mirinda". Vaig guardar forces, anant a roda molta estona. Només em vaig posar a davant per guanyar els punts de Mas Llunès i per estirar-los al repetjó d'abans de Llorà. En Joan anava de davant a darrera com si res. En Jordi li fotia crits a l'Albert perquè no callava. I en Lluís em cedia la roda per no quedar-me.

Recordo la persecució que vam fer d'un ciclista que anava vestit com un profesional. Deixeu-lo tranquil, ens deia en Jordi, però en Joan i l'Albert ens marcaven un ritme bastant viu fins al Pla de Sant Joan. Ens vam relaxar una mica fins a començar les Encies. Hi havia molt de respecte en la pujada; tots junts. En Jordi li deia a l'Albert que es devia avorrir i em va motivar per no fer-li tan feixuga la pujada. Tots animats de cop. Tant que en Joan va muntar el plat i ens va passar com un avió. Allà vaig veure que ja havia aportat el meu gra de sorra i em vaig despenjar per acabar coronant amb en Jordi.

Ens quedava Sant Martí. M'ho vaig prendre amb molta calma al començament. Només l'havia pujat una vegada i no em volia cremar. No portàvem ni 200 metres i ja em despenjava per fer la meva guerra. Anava veient l'Albert i en Joan a davant amb en Jordi i en Lluís uns metres per darrera seu i per davant meu. A moments m'hi acostava però no acabava de lligar amb el meu ritme. L'Albert em va cridar per dir-me que mirés a terra i jo pensava que feines tenia a aixecar el cap. Cap al mirador en Lluís semblava que passava un mal moment. Anàvem de costat però es quedava de mica en mica.

No sé ben bé on era el punt però vaig entendre els crits de l'Albert. Ànims Quimi Miau! Una pintada per mi? Només podia ser en Txema perquè ja n'havia vist d'en Christian Meier. Quina il·lusió em va fer i em fa! Li vaig dir amb en Lluís que baixava un pinyó i anava endavant. Mica en mica augmentava el ritme i a la Font de la Teula vaig veure en Jordi aprop. Pensava en atrapar-lo per coronar amb ell ja que a Mas Llunès m'havia dit que m'acompanyaria amb en Manel a la QH. Em va costar una mica però al final el vaig atrapar. Jo ben content i em diu no em facis apretar que fins ara he pujat molt bé. Vaig entendre que devia pujar reservant una mica i li vaig dir que seguiria al ritme que anava. I així junts fins a dalt. L'Albert havia baixat a trobar en Lluís, que ens va confirmar que havia agafat una mica de "pàjara".

Mentre ens preníem la mirinda, vam riure força de totes les patinades del dia i em van felicitar pels meus progressos. Que m'ho diguin ells, val molt per mi! Abans de passar fred a la baixada, vam solucionar una punxada amb unes manxes que més que inflar, feien l'efecte contrari.

"Mirindant" el camí...