Les meves cames demanen descans durant dos dies i amb molt de gust els hi donaré, després de fer aquesta tarda, el tercer dia seguit sobre la bici. Diuen que estic establint una bona base, que és el que toca ara; agafar el fons per tot l'any. No sé jo si faig el que toca, quan toca i com toca. Em sento com quan començava a córrer; insegur de si faig bé o no. El que sí us puc dir és que cada dia em sento una mica millor i que això fa que la il·lusió segueixi intacta. També m'ajuda i molt, que et diguin "...i escriu una mica, que et segueixo!". Es posa bé a dins, sobretot que et llegeixin quan t'agrada escriure. Seguim doncs...
Dissabte a la tarda em vaig trobar en Manel i li vaig preguntar quin pla tenia per diumenge. Si em llevava aviat, li diria i potser el seguiria una estona. Com no, vaig acabar sortint amb ell i en Lluís Jr. Jo estava ben tocat de cames i en Lluís, tot i la pallissa del dia anterior, estava fresc com una rosa. Quina recuperació la seva! Mentre pujàvem Mas Llunès ja veia que a la que s'enfilava la carretera, les meves cames encara estaven més cansades. En Manel ens volia portar fins Els Àngels però ja el vam convèncer de que no era el dia. A Girona vam decidir anar cap a Sant Gregori i després triar entre Les Serres i Les Encíes. El ritme era còmode i ens relaxàvem si picava amunt, per sort meva. No tenia un mal dia com molts d'altres. Em sentia bé però les cames portaven masses quilòmetres.
Abans de decidir cap on aniria, en Lluís i en Manel van triar per mi. En Lluís faria les Serres per arribar aviat a casa i en Manel seguiria per la Vall del Llémena per fer Les Encies, i com que la volta d'en Manel era més llarga, ja sabeu quina em va tocar... Sort que em va respectar molt i vam anar al meu ritme, que val a dir que pujant a Les Encies era quasi per caure de costat. Això sí, tota la ruta la feia amb el plat petit! Només baixant de Les Planes i per la inèrcia, vaig posar el plat gran. Al final, 70.4 quilòmetres a 26 km/h. Els companys diuen que va ser una bona assimilació del treball del dissabte. Ja us ho explicaré.
Però avui feia el tercer! Ja dissabte vaig comentar la idea de sortir a rodar el dilluns a la tarda i no em podia pas fer enrere amb la bona companyia que m'esperava; Albert, Txema, Miguelito i Manel. De bon matí ja es preveia un dia molt assolellat, i sembla ser que la resta de la setmana serà així. Avui era la primera vegada que sortia amb en Miguelito, que tot i parlar-ne altres vegades, no havíem coincidit mai. La primera hora ha estat un xic més ràpida del que esperava. En Manel i l'Albert han pujat Mas Llunès a un bon ritme i els altres tres ens ho hem pres amb més calma. Les meves cames no feien tantes tintines com ahir i amb els quilòmetres m'anava sentint millor, tot i que no podia tirar coets. Hem allargat la volta a Brunyola per Vilobí i el camí dels repetjons, que algun més que l'altre m'ha fet picar les cuixes. Una petita parada tècnica ens ha ajudat a posar calma i seny.
Fins a Amer hem rodat millor (per mi!). L'espectacle el posava en Miguelito quan carregava el plat i ens posava a tots en fila. No em vull imaginar un relleu seu quan estigui fi... Això sí, no ens falta res per encendre'ns i seguir a aquell ritme. El vent que durant la primera hora ens molestava de cara, ara ens empenyia pel darrere i feia la tornada més tranquil·la. Avui m'he amagat una mica i ningú m'ha buscat abans d'arribar al cementiri. Quan he arrencat, ningú m'ha seguit i he guanyat els punts! Hahaha! Encara no en tenien prou i ens hem arribat fins a l'Hostal del Fang i tornar per acabar amb 62 quilòmetres.
"Dos-tresajant" el camí....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada