Escoltar quasi dins un pou...

Una setmana més, que acaba amb les cames igual que van començar. Dilluns estava molt cansat del dia anterior amb en Jordi i en Manel. Tenia temps per sortir a rodar o a fer quelcom però el cos em demanava descans. Escoltar el que demana el cos és una de les coses que aprens escoltant a qui en sap més i que amb el temps acabes corroborant. Ningú més que ell sap el que més et convé. I volia tant descans que dimarts i quasi dimecres també van caure. Dic quasi perquè tot i voler-ho, una veu autoritària a la que també quasi sempre faig cas em va dir que al vespre sortiríem a córrer. Ni preguntar. Al vespre quan plegui anirem a córrer.

Córrer en una nit serena amb la lluna quasi (gairebé ja paro!) plena era una sensació que no recordava. Suposo que el fet de anar acompanyat o, millor dit, d'acompanyar et deixa gaudir i no estar en estat paranoic per qualsevol sorollet. Van ser 8 quilòmetres al ritme que volia, 5'/km. Sempre em guardo dels dies que puc parlar amb en Manel, perquè n'hi ha que tinc feines a respirar, un gran record. És un pou de saber. La veritat és que vaig acabar amb molt bones sensacions, tot i que les cames semblaven de pedra al final.

Una de les gotes d'aigua del pou d'en Manel diu que s'ha de sortir a rodar amb el plat petit i sol per poder anar al teu ritme i no forçar en cap moment. Dijous per intentar deixar anar unes cames perjudicades del dia anterior vaig sortir a rodar. Vaig anar fins a Osor, Mas Llunès i Bonmatí sense cap pressa. El dia era perfecte; Sol i bona temperatura. Ni una pedalada més forta que la següent menys al repetjó de Bonmatí. Allà em vaig escalfar i de valent. Sempre va bé, o no. Ho consultaré...

El plat fort ja me l'esperava per avui. En Txema, l'Albert, en Lluís Jr. i en Dani tenien una ruta preparada. M'esperava el meu nou màxim de quilòmetres, 143 km, passant per Romanyà, La Ganga i Santa Pellaia. Amb molta puntualitat hem sortit d'Amer a un quart de nou del matí. Feia fred però me n'esperava més. Recollim l'Albert a la Cellera i s'acaba la tranquil·litat. Posa el seu ritme creuer i cap a Mas Llunès. Hem pujat ràpid i pensava que no seria el meu dia, i per això els he deixat uns metres abans de coronar. No volia cremar cap força de més. A roda i que em guardessin del vent, sobretot en Lluís Jr. que amb la planta que té et porta amb safata de plata. Anàvem més ràpid que altres dies i la ruta era més llarga. No ho veia gaire clar i li he dit a en Txema, que ha fet baixar un punt el ritme, mentre l'Albert em donava la raó.

Fins a Llagostera ens ha sortit una mitja de 30 km/h i ens quedaven els tres cims del dia, perquè sembla ser que Mas Llunès no el compten, i dic ells, per res. He començat a emplenar el dipòsit per si de cas amb un bocinet de barreta mentre ens acostàvem a Romanyà. El port m'ha semblat tal i com em va dir l'Albert ahir; un puja i baixa i uns darrers 2 quilòmetres durs. Si els ports s'han de pujar a 25 km/h, també s'han de saber pujar a 17 km/h, em deia el líder. Frase que guardaré al meu pou! Ni uns metres més i l'he aplicat. Mentre en Dani atacava, l'Albert i en Txema el seguien a ritme i en Lluís s'ho agafava amb calma, jo he pujat a 17 (de fet era 12!). Durant el descens he vist que el costat dur era el que baixàvem i quan l'Albert ha dit que un altre dia el pujaríem, li he dit que no compti amb mi. Hahaha! Abans d'arribar a Calonge he cremat el meu primer cartutx i els he estirat una mica, res de l'altre món.

Ha estat arribar al poble i començar amb el Coll de la Ganga. Ja m'havien avisat que no era de pendents molt dures. He seguit amb el meu estil de pujar al ritme que puc i el port se m'ha fet curt. La veritat és que m'ho he passat molt bé perquè és molt revirat i la zona és preciosa. Des de dalt sembla ser que es veu el mar, però tenia feina a mirar la carretera i no m'hi he fixat. La baixada també revirada no m'ha agradat tant. És una de les coses que he d'aprendre i a tenir més seguretat. Una altre cosa és el pas per les rotondes ja que perdo uns metres perquè deixo de pedalar un moment i em costa de tornar a agafar la roda.

Camí de La Bisbal hem fet el joc de l'ou i m'anaven indicant com fer-lo cada vegada millor. L'Albert ens deia que era un ou ferrat, després un ou dur i, per sort, un ou kinder que s'ha trencat al final. Camí de Santa Pellaia en Lluís ja ens ha dit que no volia patir i que no tenia el dia. No m'estranya ja que ahir va estar voltant fins les 7 del vespre per Santa Brígida i els seus voltant amb en Jordi i en Xavi Arenes. Sortint de Sant Sadurní de l'Heura ens han atrapat en Ramonet i en Carruana, que s'han posat a tirar fins a peu de port i ja no els he vist més. He pujat amb en Lluís mentre com em deia gaudíem d'anar amb bici. Jo tenia més forces que altres dies però sense la bestiola no pensava anar enlloc. Baixant, un energumen no ha respectat la distància de seguretat que està molt ben indicada. Quan l'hem trobat a Cassà, li hem dit de bones maneres que s'hi fixés una mica més i que ens respectés. La seva resposta ha estat agressiva i sense educació. Amb gent així, no cal perdre-hi més temps.

A Vilobí, l'Albert i en Txema m'han deixat imposar el meu ritme perquè ens cuidaven a matar amb els seus relleus. El #ritmequimi és apte per a tothom excepte no es tingui una "pàjara" com la d'en Dani. El RostenChicken ha estat suau per tots! Com he trobat a faltar en Juli... Quedava el no-port de Mas Llunès i quan em volia apartar per deixar-los passar m'han dit que baixés un punt el ritme i que anéssim tots junts. Entre elogis d'uns i altres m'he anat creixent. M'ha fet molta il·lusió, la veritat. Ens quedava arribar a Amer i per sort el vent no era com d'altres dies. Al final, 142'9 km amb unes 5 hores per sentir-me de la millor manera que m'he sentit mai damunt una bici. A veure si continua aquesta sensació i, si més no, que hi sigui de tant en tant.

Us diré que mentre sortíem de Vilobí hem sabut que en Luigi i la Sandra han estat pares de nou, la Carla ja té una germaneta i que la Laia ja és entre nosaltres. Benvinguda!

"Quasiajant" el camí...