Passa'm les teves dades que ens apuntem a la Quebrantahuesos, em va dir en Txema fa un temps. Jo li vaig dir que no era el meu moment i que no m'hi veia en cor. Li vaig preguntar a en Manel i em va dir que caldria entrenar fort. En Txema per un altre costat m'explicava que era una preinscripció ja que hi ha molta gent i feien un sorteig de les places. Ells portaven dos anys sense sort i sembla ser que si no et toca en tres anys, el quart hi vas segur. Amb dubtes i després de pensar-ho i parlar-ho a casa, vaig passar-li les dades a en Txema. No serà pas el cas!
Doncs sí! El 22 de juny d'aquest any, si Déu vol, correré la Quebrantahuesos. Seran 205 quilòmetres i uns 3500 metres de desnivell. Encara no sé ben bé on m'he posat i tampoc sóc conscient de si puc sortir-me'n. Com amb la marató, aniré fent passos endavant fins que arribi el dia de decidir-me cap on va el camí. Hauré de tornar a escoltar, aprendre, preguntar, pensar, patir, gaudir,... i, sobretot, i em ve molt de gust, escriure i explicar-nos què, com, quan i amb qui.
Aquesta setmana ha estat productiva. Dijous per començar vaig fer una volta a les Serres i les Encies. Són 44 quilòmetres i vaig estar sobre el meu millor temps. Pujant em sentia molt bé, sobretot a les Encies, però rodar em costava més. No sé el perquè, no tinc respostes encara. Avui hem sortit amb el team a fer la volta a Tossa de Mar i Sant Grau, és a dir, repetia la volta més llarga que he fet mai.
Ara ja sóc més puntual i abans de dos quarts de nou ja era a l'Snack. Només hi havia en Lluís Baixés Sr. i en Tito. Han anat arribant mica en mica; Txema, Jordi Brugué, Jordi Clermont i David Roura. Mentre ens acabàvem d'abrigar uns i queixar-se de la volta d'altres, hem sortit amb una fred de mil dimonis. El Sol anava sortint i ens escalfava una mica mentre s'afegien en Juli i l'Albert a la Cellera. Avui mentre esmorzava pensava en anar a darrera intentant guardar totes les forces que tingués per la tornada. Ho he vist molt clar perquè em sap greu que sempre m'hagin de "carretejar" i esperar tornant. No m'he fet cas. Des de que hem sortit a davant amb en Jordi, en Txema i l'Albert que es tornaven.
Pujant a Mas Llunès tots al meu ritme em sentia millor que dissabte però les cames una mica fatigades, encara que olorant els punts que hi havia, he muntat el plat i, lluint el maillot del team, he coronat aixecant els braços. Segurament els companys deuen pensar que estic una mica boig... Allà, com sempre, desapareixo una estona de les primeres posicions per poder baixar més còmode ja que encara no ho tinc del tot per mà. Hem parlat una estona amb en Juli (i no m'ha donat cap consell del Supermanager qui el va parir!) i m'ha tornat a oferir la seva roda per quan la necessités. A Estanyol, en Joan ens esperava i més endavant ens comentava que no tenia el Garmin que estrenava per mà. M'ha posat les dents llargues, sí!
Abans d'arribar a Vilobí, la fred semblava que anava a més i més. El cel tenia una espècie de boirina que no ens acabava d'aixaliar. Allà m'he tornat a posar a davant amb l'Albert fins a la sortida de Caldes. En Juli hem deia que reservés, en Txema que no hi feia res allà a davant si volia més punts i l'Albert que fa "quatre dies" que vaig amb bici i ja tinc collons d'estirar el grup. Suposo que em surt de dins per després poder amagar-me i que ningú em busqui per les feinades que tinc. Camí de Llagostera hem tingut l'ensurt del dia. Rodàvem a una bona velocitat i, de sobte, a en Jordi C. li ha patinat el guant del manillar i ha anat per terra. Jo el tenia al costat i m'he espantat força i, encara més quan he vist en Lluís que no el podia esquivar i també anava per terra. Els nostres "mossos" han reaccionat ràpid i ens han organitzat amb dos segons. Al final, només un ensurt i alguna rascada.
Amb la por al cos encara m'he començat a quedar a la primera pujada sortint de Llagostera per anar cap a Tossa de Mar. Anàvem tard i s'ha notat per com hem rodat fins a Tossa. Com no, li he preguntat a en Lluís si havia de lluir el maillot entrant a Tossa i, després del seu vistiplau, m'he emportat l'esprint intermedi. La veritat és que em fa gràcia com ho visc i amb l'orgull que ho explico després. I més sabent que em deixen fer...hahaha!
Avui no hem parat a fer l'entrepà i quasi "llepo" jo amb una vorera. No sé pas com me n'he sortit. Això sí, una iaia m'ha dit que "¡Mira palante que te vas a quedar sin dientes, niño!". Encara que no li he dit abans, moltes gràcies senyora i li faré cas. La carretera de Tossa a Sant Feliu és molt bonica. Voreges el mar i està poc transitada, ara a l'hivern. Avui me l'he pres amb calma o els altres se l'han pres de valent. Em quedava i en Juli em reenganxava. Se'ns ha afegit un forani de Malgrat de Mar i hem fet un grupet per pujar a Sant Grau.
A l'inici hem arribat tots junts i en Jordi C. ha anat a petar el crono. En Joan, després d'un petit dubte, l'ha seguit una estona perquè ens ha confirmat que pujava com un avió. Quan encara mig-anava amb el grup i mentre em desabrigava ja que començava a tenir calor, hem vist un cotxe verd i he cridat Europcar!! Just a la fusta, els professionals de l'Europcar baixaven de Sant Grau per on pujàvem nosaltres. Tots buscàvem el meu Thomas Voeckler i, com no, el molt "puta" era darrera el grup, sense ulleres i amb la llengua per fora. Si sabessis els diners que em vas fer guanyar...
Tornant a la realitat, els companys anaven fent i jo al ritme que em marcava en Juli, acompanyats del company de Malgrat. Avui pujava millor que l'altra vegada. S'ha fet més curt gràcies a la companyia i la bona feina. Les rampes finals se m'han entravessat una mica i he xiulat de valent. L'Albert, en Txema i en Tito m'han vingut a esperar i a portar-me els últims metres, on inspirat per gran 0'0, he arribat amb el plat. Hem carregat piles i tornat a abrigar, abans de baixar per un asfalt irregular. A Llagostera, en Juli m'ha dit que li feia mal el genoll... No pot ser! Ai quina feinada se'm gira...
Com si ens perseguís algú, hem volat fins a Caldes. S'ha fet bastant dur, la veritat, perquè aquells tobogans no s'acabaven mai. A Caldes ni un moment per fer el bufet i a ritme fins a la N-II. Allà el grup s'ha trencat i fins el vial no ens hem ajuntat. M'he posat davant d'en Juli per mirar de fer-li la tornada més suau, tot i no poder-lo portar fins al grup. En Joan ens ha vist i ens ha portat en "volandes" fins a anar tots junts altre cop. Com que anàvem tard, no hi havia temps per esperar i venia el RostenChicken. En Txema ens ha fotut un cop de mà, mentre veia de lluny l'esprint entre l'Albert i en Jordi C. Quins animals! No en tenen mai prou! Jo feia feina d'equip com podia, portant (si és que se'n pot dir així...) en David mentre pujàvem Mas Llunès, que en la seva quarta sortida ja ha fet més de 100 quilòmetres. No he pogut ajudar amb en Juli i m'ha sabut greu. Per sort, encara quedaria la meva penúltima bala a Trullàs.
A l'entrar a la Carretera de la Vergonya, que avui ha viscut una jornada de protesta (espero poder participar a la propera!), el meu àngel s'ha quedat enrere. No he dubtat en parar-me a l'entrada d'una casa mentre el grup es distanciava. Quan s'acostava, he tornat a pedalar fins a tenir-lo a tocar i donant el que em quedava, hem perseguit el grup fins a la benzinera d'Anglès, on en Txema i en Tito ens han acabat d'estirar. Sort, perquè ja no em quedava gaire res! (Potser ho he narrat massa èpic no?)
Fins a Amer, ens hem acomiadat d'en Juli i l'Albert i acabat la jornada amb tranquil·litat. Abans d'entrar a la vila però, he vist que en Txema em mirava i anava rient. Anàvem en Tito, ell i jo a davant. Em mirava a mi i mirava el repetjó del cementiri. Ja m'ha escalfat! Li he plorat una mica, que avui no era el dia, que anava trinxat i..."hatxassu" fins a dalt! Victòria! Com hem rigut després...
Al final 135 quilòmetres més a una mitja de 27 km/h per acabar una mica trinxat de cames. Bona sortida i bona setmana per anar acumulant els molts i molts quilòmetres que em caldran per poder acabar el que podria ser el nou repte.
"Idolajant" el camí...
Com si ens perseguís algú, hem volat fins a Caldes. S'ha fet bastant dur, la veritat, perquè aquells tobogans no s'acabaven mai. A Caldes ni un moment per fer el bufet i a ritme fins a la N-II. Allà el grup s'ha trencat i fins el vial no ens hem ajuntat. M'he posat davant d'en Juli per mirar de fer-li la tornada més suau, tot i no poder-lo portar fins al grup. En Joan ens ha vist i ens ha portat en "volandes" fins a anar tots junts altre cop. Com que anàvem tard, no hi havia temps per esperar i venia el RostenChicken. En Txema ens ha fotut un cop de mà, mentre veia de lluny l'esprint entre l'Albert i en Jordi C. Quins animals! No en tenen mai prou! Jo feia feina d'equip com podia, portant (si és que se'n pot dir així...) en David mentre pujàvem Mas Llunès, que en la seva quarta sortida ja ha fet més de 100 quilòmetres. No he pogut ajudar amb en Juli i m'ha sabut greu. Per sort, encara quedaria la meva penúltima bala a Trullàs.
A l'entrar a la Carretera de la Vergonya, que avui ha viscut una jornada de protesta (espero poder participar a la propera!), el meu àngel s'ha quedat enrere. No he dubtat en parar-me a l'entrada d'una casa mentre el grup es distanciava. Quan s'acostava, he tornat a pedalar fins a tenir-lo a tocar i donant el que em quedava, hem perseguit el grup fins a la benzinera d'Anglès, on en Txema i en Tito ens han acabat d'estirar. Sort, perquè ja no em quedava gaire res! (Potser ho he narrat massa èpic no?)
Fins a Amer, ens hem acomiadat d'en Juli i l'Albert i acabat la jornada amb tranquil·litat. Abans d'entrar a la vila però, he vist que en Txema em mirava i anava rient. Anàvem en Tito, ell i jo a davant. Em mirava a mi i mirava el repetjó del cementiri. Ja m'ha escalfat! Li he plorat una mica, que avui no era el dia, que anava trinxat i..."hatxassu" fins a dalt! Victòria! Com hem rigut després...
Al final 135 quilòmetres més a una mitja de 27 km/h per acabar una mica trinxat de cames. Bona sortida i bona setmana per anar acumulant els molts i molts quilòmetres que em caldran per poder acabar el que podria ser el nou repte.
"Idolajant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada