Abans de sortir he recordat que el rellotge es va parar l'altre dia i no s'ha tornat a encendre. Em feia mandra portar el mòbil per controlar temps i quilòmetres, encara sense saber cap on aniria. Amb un xic més de fred del que m'esperava he agafat la via per dirigir-me ràpidament a una zona assolellada per entrar en calor. He baixat pel caminet que porta del trencant de la Font del Turó al Pedreguet i el mòbil ja no anava bé. Marcava la distància però no el temps. No sé com però al final ha mig funcionat. Què faria avui?
Ja ni recordo quan la vaig fer per darrera vegada. Havia pensat molts dies en fer-la i sempre m'acabava desdient. Haver-la fet tantes vegades i tenir-hi tants records al llarg dels seus 15 quilòmetres i mig m'ha anat bé per fer el pas següent i no pensar en girar cua. Avui he tornat a fer la Volta a Sant Julià. Sí senyor! Això d'estar animat per les Sant Silvestre és un motiu més per sentir-te valent i seguir endavant. Hi ha dies dolents, sí; desànim, mal de cames, mandra, etc. Pensar que el següent serà bo i que et sortirà com hagi de sortir, ni més ni menys. No esperar res d'un mateix i que surti el que Déu vulgui. I acaba sortint, en algun moment o altre, i tornes a sentir-te tu mateix. Costa creure quan tot és creu, però sempre arriba la cara.
Com us he dit, avui mentre corria em venien records al cap. Em veia pujant a Sant Climent estès el dia que estrenava aquest rellotge que ara està espatllat o les vegades que pensava en girar a la casa (hauré de buscar-ne el nom) que enllaça amb la Volta a Can Ter i acabava passant el pont sense adonar-me'n. Quan les cames ja em feien figa em venia el record del mal de cames quan vaig haver de parar de cop ja quasi tocant la casa del pont romànic de Sant Julià, que avui tenia 3 dotacions de bombers apagant-li la xemeneia. A Anglès ja m'he hagut de parar per travessar la carretera, com el dia que la corrua de cotxes que em va deixar quasi un minut saltant per no refredar-me massa, no com el bufet que he aprofitat de fer aquest migdia.
Ja havent passat la Cellera, el cansament se'm feia evident a les cames. L'altre dia l'Adrià, el coach, em va trucar i enmig de la conversa em va explicar que hi ha una transferència física de la bici al córrer però al revés no. Com no, tenia raó ja que els pulmons anaven perfecte, sense esbufegar. I com més dur se'm feia millor eren els records. Avui no ha arribat el meu germà amb bici amb una mica d'aigua per refrescar-me la gola i acabar-me d'acompanyar. Sempre hi ha algú disposat a passar una estona amb tu. Com en Txema que va fer més d'una volta a Sant Julià amb mi i que es devia avorrir per anar al meu ritme. Això sí, un dia em va dir "has millorat molt!".
I amb aquest bon regust he enfilat l'infern. Amb molta calma, sense pressa, per poder arribar fins a casa i sentir-me satisfet de cada pas enllà que em portaven les cames. Ara em fan un mal de boig però demà serà un altre dia i la bici potser m'espera. Només em faltaria nedar per fer les tres proves d'en Lluís "Luigi" Cullell, que avui comença el seu camí cap a l'Ironman de Frankfurt, on demostrarà que és millor triatleta que jugador de truc. Ah! Els d'Amer no anem enrere ni per agafar arrencada!
"Recordsajant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada