Un excés que no rutlla...

Des de diumenge buscant un moment per escriure...i fins ara. No és que no el tingués. De fet, hauria de precisar dient que buscava un moment en què no em sentís tan cansat per escriure perquè el cap de setmana va haver-hi una carrega de quilòmetres força important. Els companys em diuen que tota la feina d'ara acabarà donant els seus fruits, que la base que estic establint és correcte... i jo els faig cas, perquè si entro a pensar gaire, el més probable és que els pensaments siguin no del tot positius.

Fa 8 dies, dilluns, vaig sortir sol. Posar-m'hi em fa pal però després em vaig animant. No volia fer gaire res de l'altre món i per variar la sortida, aquesta va ser cap a terres garrotxines. Alguna vegada he sentit dir que la volta a les Serres és més suau en aquest sentit i ja m'anava bé. Tot molt rodat i una bona pedalada. No feia molt fred, excepte per les zones més ombrívoles de la Vall del Llémena. A Bonmatí em vaig decidir anar fins a Mas Llunès per sumar i acabar de fer els 54 quilòmetres amb unes 2 horetes. Les sensacions eren bones i el temps em va respectar.

Com cada setmana, dimarts i dimecres van ser de descans per ser les tardes de reunions a l'institut. El que no contava és que dijous també descansaria pel vent que feia. Sí, diuen que quan fa vent es pot pujar a Sant Martí...però no. Ja sortiria l'endemà que feia festa.

Començava el triplet del cap de setmana. Divendres estirar les cames fent una volta a Brunyola per preparar la sortida amb el grup. Quan voldrien sortir? L'Albert em va dir que els "servidors del ciutadà" volien sortir diumenge però que ell li anava bé tots dos dies. No li podia dir que no. Una classe particular del nostre líder. Sabia d'un divendres que vam acabar rodant junts que em portaria amb safata i que no m'hauria de preocupar de res. Em preguntava què volia fer però encara no conec prou rutes. Juntament amb en Josep Mª Crosas fins a Aiguaviva, ens vam dirigir a Quart per pujar fins a Sant Mateu del Montnegre.

Com ja m'havien dit és un port molt semblant als Àngels i ho anàvem comentant amb l'Albert. Sempre al ritme que jo podia i sense cremar-me. Em vaig quedar amb les ganes de saber on portava aquella carretera. Investigant he vist que arriba fins a l'inici de Santa Pellaia des de Sant Sadurní de l'Heura però...no està asfaltada des de Montnegre, uns 3 quilòmetres i mig més enllà d'on vam girar cua. Fins a Amer vam fer la volta per Cassà, Riudellots i Vilobí, sempre amb vent de cares i jo amagat darrera. Durant la tarda vaig veure que les cames estaven cansades i que la sortida de l'endemà perillava per mi. Però em poden les ganes...

Sortíem massa aviat al matí. Feia fred i una mica de vent però es notava que el dia s'aixecaria i la roba ens sobraria. No havíem fet ni tres quilòmetres amb en Txema, en Jordi i l'Albert, que en Joan s'afegia vinguent des de Santa Coloma. A La Cellera es va afegir en Carlos Llopis i a Mas Llunès, en Salva. Un equip massa fort i es notava per la velocitat que portàvem. Ni un moment de descans. Quan no tirava un, l'altre feia un relleu i jo amagat a darrera. Si anava bé però el pas dels quilòmetres em passava factura. On vaig fallar més va ser amb el cap. No tenia el dia i no ho vaig dir a ningú. Pensava en girar contínuament, en parar-me i deixar-los fer, en no molestar. Em sentia així però intentava fer bona cara. No tenia la xispa necessària, com després em va dir l'Albert.

Em vaig quedar al coll de Terra Negra, pujant al Mirador de Tossa i camí de Sant Grau. En Jordi es va quedar amb mi i no em va desamparar ni un moment. Em feia companyia i, tot i estar-li agrait, em sabia greu que no pogués anar amb el grup. Abans de coronar Sant Grau, en Txema i l'Albert ens van baixar a buscar per fer els darrers metres. I faltava tornar.

No n'havien tingut prou pel ritme que vam agafar. Tots donant-se relleus a un ritme bestial i jo intentant no perdre ni un pam amb la roda d'en Jordi per no despenjar-me. Va ser un bon entrenament en el pla físic però dolent en el pla mental. Ho sé perquè encara hi dono voltes, tot i no treure'n profit. Hi ha quelcom que no rutlla... En total, 270 quilòmetres en tres dies. Avui ja fa dos dies que descanso i demà miraré com estic per decidir si dijous surto una estoneta o no.

Cal que us digui que d'aquí a menys d'un mes hi ha la Marxa Terra de Volcans a Amer i esperem que hi hagi una sorpresa "professional" entre el corredors!

"Excéssajant" el camí...