Em sembla que quan descanso havent tingut bones sensacions en la darrera sortida descanso més i millor. Animat pel temps de dilluns pujant a Sant Martí i pels afalacs dels amics, em van passar els dos dies volant. Dijous no em feia mandra posar-m'hi i no estava cansat abans de sortir. Les dinàmiques positives s'han d'aprofitar i allargar tant com es pugui...
Doncs això, vaig sortir de casa just després de dinar. Volia aprofitar un xic la tarda i voltar les 3 hores pedalant. Camí de Mas Llunès ja notava el vent de cara i pensava que tornaria a tenir un dijous com l'anterior, però de cop ja no feia vent. Vaig pujar des de Trullàs a batzegades i muntant el plat. No és gaire comú en mi però l'enveja sana dels companys i les rutes fetes, m'havia escalfat. De fet, tampoc va ser res de l'altre món. A estones feia més fred del que em pensava, tot i anar abrigat.
Ja feia estona que pensava en quina ruta seguir un cop arribés a Estanyol. Dubtava en fer la volta a Sant Gregori o, com vaig acabar fent, baixar fins Aiguaviva per girar cap a l'aeroport. El ritme no era tan bo com altres vegades, tot i sentir-me millor. No m'hi vaig capficar gaire, la veritat. Aquesta vegada, un cop era a la rotonda de la N-II, vaig anar pel vial cap a Vilobí per enllaçar amb la volta a Brunyola. En cap moment anava a més del que pogués anar i m'ho estava passant bé. Hauria preferit tenir companyia perquè el temps passa més ràpid, i sobretot perquè em calmessin on jo no puc.
La carretera s'enfila cap a Brunyola i surto disparat, massa disparat, i ho acabo pagant al cap de 2 minuts. Com esbufegava i que bé em van anar una parella que s'havia perdut i em van demanar que parés. Per recuperar temps, castigar-me i gràcies a que havia recuperat l'alè, la bogeria de muntar el plat va tornar, per fer-me patir de valent als darrers metres. Fins a Amer, com sempre; patint a Sant Martí Sapresa i aprofitant els tobogans per agafar velocitat.
Un cop a Amer, em vaig fixar que anava massa bé de temps. Em va passar pel cap pujar a Sant Martí però se'm faria fosc baixant. I si pujo al Castell? Quina mala pensada però ja hi era pel tros. La Pujada del Rei, d'un desnivell impronunciable (algú el sap?), la vaig fer bé. Fins al descans de després de La Masia va picant i falta el pitjor. L'última recta fins al Castell és terrible. Allà sí que vaig patir de valent. Per error vaig mirar amunt i vaig veure una paret al davant. Una pedalada rere l'altre eren l'únic que em separava de no caure de costat perquè tenia la sensació de no avançar. Sembla que la darrera rampa, la pitjor de totes, faci una mica de panxa i no et deixa veure el final, que per sort arriba on no arribés a veure. A dalt, només pots fer mitja volta i baixar per allà on has vingut.
Encara em quedava quelcom per fer i camí de casa vaig anar fins al Mirador de Sant Martí, a un ritme baix i sense fer cap canvi de ritme, per tornar a quedar amb bon regust d'una sortida esplèndida, de 72 quilòmetres en un xic menys de 3 hores.
"Castellejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada