Aquest dia havia d'arribar tard o d'hora. Per primera vegada he de parar de córrer vist el dolor que tenia a cada pas. Divendres, després de la sortida i un cop fred, em notava un punt molt dolorós al genoll que fins i tot em feia mal al caminar. Ahir semblava que anava millor i que el descans era necessari per afrontar la tirada llarga d'avui, sempre hi quan al llevar-me no hi hagués cap molèstia. I així ha estat...
Em disposava a aprofitar el matí per entrenar llargament. Un esmorzar lleuger i una mica de barreta energètica abans de sortir per no córrer amb l'estómac ple. Les molèsties no eren enlloc i em notava bé, amb ganes de fer minuts i quilòmetres. Ben abrigat per no passar fred, surto al voltant de les 11 del matí. El pla era fer la volta a Sant Julià i després veure com estava de forces per estirar la tirada tot el que pogués. No he posat el gps per córrer per sensacions i gaudir del bon dia que feia, tot i que a l'ombra fotia molta rasca encara.
Avui provava els nous Compressport per saber si m'anaven millor que els mitjons. Semblava que anaven bé ja que no notava cap molèstia preocupant i em notava els bessons més segurs, fins que començava el petit dolor de sempre, al que ja estic mig acostumat. He seguit pel puja i baixa cap a Sant Julià, trobant la carretera molt pedregosa i que no em deixava córrer amb confiança. Mals pensaments i moral de baixada. He de ser més dur en aquests instants i saber que són passatgers. I quan sembla que tot torna a estar en ordre i que tiro sense pensar, una gran fiblada a darrera el genoll m'ha fet baixar de cop el ritme. El mateix punt de divendres em feia mal, i molt. A cada pas amb la cama dreta, una punxada. Parava i caminava un trosset, i el dolor marxava. Feia dos passes, mal altre cop i cada vegada pitjor.
El cap s'ha disparat en un munt de pensaments. No sabia què fer i m'he bloquejat una mica, fins que he estat conscient de que no podia seguir d'aquella manera. Truco el meu germà perquè em vingui a buscar i li dic que li aniré dient on sóc per si puc avançar més. Quan he trobat un ritme suportable portava uns 40 minuts i m'he decidit a arribar, com a mínim, a l'hora. Com més corria, més calent estava i el dolor marxava per moments. Semblava que podria arribar a casa però, altre cop un punxada i ja he dit prou. als 55 minuts. No sé si hi havia perill de lesió però, avui no era un dia per jugar-me-la i sortir-hi perdent. Miraré de anar a la fisio demà i que m'arregli, com quasi sempre fa.
La setmana ha anat d'alts a baixos, tan moralment com físicament. Descansarem i demà en començarà una altra, que no sé si serà millor però segur que serà MÉS!
"Dolorejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada