Tornar a córrer el més aviat possible era com si abans de caure del tot, em tornés a aixecar. Calia deixar enrere les males sensacions d'ahir i els maldecaps que no volia que invadissin les meves serradures.
Sils, dimecres al migdia. Després d'unes classes molt bones i d'entretindre'm amb ximpleries, em guarneixo per la retrobada amb mi mateix. En principi, era un dia per refer la ment i tornar a trobar les sensacions físiques...i, en final, ni una cosa ni l'altre. He fet 10 quilòmetres amb la ruta de sempre que hi ha marcada i que altres cops us he explicat. Surto bé els primers quilòmetres a un ritme viu però veig que no tiro. Les cames em pesen i els pulmons no se m'obren perquè he sortit massa ràpid i quasi sense escalfar. Ho he pagat els 50 minuts que he estat corrents i enlloc de revifar, he enquistat el que no volia.
La ruta ha anat a ritmes sense sentit. Els primers quilòmetres, com us he dit, ràpid. Quan he acusat l'esforç he avançat mig arrossegant-me per no girar cua, i a mesura que passaven els minuts, em trobava més bé i només m'he dedicat a mantenir el ritme, fins al final que he tornat a apretar dos quilòmetres més per afluixar en el darrer per fer un parell de canvis de ritme llargs. No ha sortit bé, però també deuen sumar aquests minuts.
Els dubtes generats són molts, i negatius. Com ja he dit, m'he de trobar. Estic dispers i em falta fluïdesa. El cap no sé on para... Però de pitjors ens hem refet no?
"Pesadesjant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada