Enmig de la ressaca migmaratoniana tocava entrenar i sumar minuts i quilòmetres cap al repte. En veritat, encara em dura aquella alegria i felicitat des de diumenge i m'ha estat més fàcil de posar-me a córrer. Saber que tot el que fas dóna els seus fruits i que quan dius "sumes" és que estàs sumant, fa que vegis una petita baixada on abans era planer. Tot i això, sempre tocant de peus a terra!
Així doncs, amb energies i il·lusions renovades, dimarts sortia abans que es fés fosc a rodar una mica. Sense patir per ritmes i per deixar anar cames començava a recórrer el bicicarril cap a La Garrotxa, amb menys fred de la que em pensava però, abrigat fins les orelles. Notava el dolor als bessons només començar, tot i que amb el pas dels minuts millorava sense desaparèixer però. Amb 20 minuts, la foscor em feia girar cua i retornava cap a la vila. Allà, per seguir fins a l'hora, anava carrers amunt i carrers avall aprofitant que no hi havia gaire ningú voltant, fins a arribar al Solivent i anar a veure els pares, després d'alguns dies de "incompareixença".
L'endemà, per ahir, mentre tornava de treballar, vaig quedar amb en Sergi per anar a fer més carrera contínua. Em tocaven sèries però, la companyia era preferible. El pla de treball tornava a arribar als 60 minuts (al final, 52') fent la volta a Can Ter. Ja mig l'havíem fet l'altre vegada que vam anar a córrer plegats, però agafant un altre caminet sense arribar fins a la carretera de Sant Julià. En Sergi va sortir ràpid, massa com li deia jo, però les pujades de la Colònia ens feien reduir el ritme per escalfar millor. Resseguint el riu fins a Sant Julià, ens preparàvem pel puja i baixa fins a Sant Climent, on pateixes de valent si no has escalfat bé. Com sempre, pujades tranquiles i baixades recuperadores. Baixant ja cap al poble, el vaig apretar una mica i em vaig veure reflectit en ell i en el que em deia. Fins a arribar a casa, feiem minuts pel mig del poble fins a la pujada en L de l'institut. Com no, l'amic va apretar com sempre fa en la pujada final. Quines ganes de patir perquè sí... Per la pròxima, més d'una hora segur!
Cal que us digui, estimats lectors, que vosaltres m'heu fet deixar enrere el sotrac de l'anèmia, tot i que encara prengui el ferro. Per fi, i era una fita que volia aconseguir, he superat el nombre de visites de l'entrada "Una pedra/anèmia en el camí..." amb l'entrada de la Mitja de Granollers. Us agraeixo les lectures, els comentaris i les felicitacions. Gràcies, moltes gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada