Quins cops de caps feia al final de l'etapa de la Vuelta. Ni l'emoció m'aguantava... Suposo que això de dinar tard i voler pair per sortir combinat amb ciclisme per la TV fa que els ulls se'm tanquin. Però bé, m'he canviat i baixat fins al poble amb cotxe. Ja estava damunt la bici, pensant què faria i com ho faria amb la mandra que tenia que m'he decidit a escriure un missatge a en Fèlix Castillo, el que va quedar 3r a la crono, per saber si sortiria. Premi! L'he desdit d'anar a fer btt i en 10 minuts ja sortíem.
La veritat és que quan li preguntava si sortia m'ha dit que tenia intenció de fer alguna sèrie i després anar a córrer. Li he parlat de Ca de Mont, ara em pregunto perquè ho he fet, i hem sortit cap a Les Serres. M'he fixat que té un pedalar molt lleuger i que sap sortir amb calma durant els primers quilòmetres, no com un servidor el dilluns. Les cames me les he notat millor però no per tirar coets encara. Hem parlat dels entrenaments que feia i que ahir va fer un test de corona a Strava. I jo li he dit que el nostre test és la Volta a Les Serres. Que si s'ha de rodar bé, que t'escalfes, que si mitges, que si reservar... A la Vall del Llémena com aquell que no vol la cosa hem vist per darrera un ciclista professional, Lasse Norman Hansen del Garmin, i al passar-nos he fet com si ens hi poséssim a roda. En Fèlix ha saltat i apa! Com roden aquesta gent. Crec que l'hem seguit durant uns deu minuts però m'ha deixat més madur del que seran mai els meus tomàquets de l'hort. Sort que ha anat cap a Les Encies...
En Fèlix m'ha comentat que li havien parlat de Ca de Mont però el dia que hi va voler pujar es va trobar un ramat de vaques que li van impedir seguir més enllà. Ja li he dit que era el lloc ideal per fer sèries perquè trobes un repetjó rere l'altre i no pots agafar mai un ritme. Quan baixava el pendent, m'esperava. A la corba que s'enfila més però, ja li he dit que fins a dalt no em busqués més. Bé, si hi arribava. En veritat, allà m'he vist millor de la darrera vegada que hi vaig anar amb en Joan i en Jordi. La rampa de portland se'm segueix entravessant, evidentment. La tornada ha estat més tranquil·la i fent-la petar. Avui tenia xerrera i li dec haver cardat un mal de cap... Era la manera d'agrair que m'hagi tret la son de les orelles. Sempre ho he dit que, per mi, compartir és el millor que hi ha. I aquests quilòmetres espero que en siguin més.
Quan he arribat a casa també he fet transició. M'he calçat les bambes i he corregut 300 metres perquè l'Hera sortís a passejar una mica i m'he anat a veure la selva que tinc com a hort. Quatre tomàquets que s'han pogut salvar i un munt de sideretes per fer oli picant? Algú en vol?
"Hortiseriant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada