Feina i bici...

El títol avui no m'ha costat gens de trobar. Torno a anar amb bici el dia que torno a la feina, com allò d'agafar bones costums. Espero que no sigui una "promesa d'inici d'any" i que ho fem durar una mica més. Les darreres setmanes he sortit un dia com a màxim i reconec que la ganduleria em guanyava abans de ni plantejar-m'ho.

Avui m'he decidit. Potser perquè feia una tarda maca i perquè dissabte amb el Club Atlètic Amer Hipra (seguiu-nos a Twitter o la pàgina web) fem una sortida fins a Vallter 2000 i li he de treure la pols o el rovell a les cames. Però no he començat bé...m'he deixat el bidó d'aigua al congelador! Que fresca era l'aigua quan he arribat a casa, i que seca la gola! Alguna benzinera hi haurà pel camí i compraràs una ampolleta d'aigua, m'he dit. Però també m'he deixat els diners al cotxe... Què hi farem!

Enfilo Les Serres ben content i amb l'intenció de no treure el cor per la boca en cap moment. Ja us dic, no feu cas a les meves intencions perquè el cor, el dinar, els pulmons i tot el que es pugui treure per la boca hi ha estat a tocar quan coronava. Que si el plat muntat, que si faré el meu rècord, que si em persegueixen, que si hòsties amb vinagre. No és bo, tinc una edat ja. Tinc pendent una revisió completa i hauré de tocar-li el voraviu al meu coach, a veure si es recorda de mi i em vol acollir. Doncs això, el planer fins abans de baixar les Serres ha estat un drama, que s'ha fet etern. No he pogut ni pedalar a la baixada. Estic fatal. Haha!

Sort que la Vall del Llémena té aquells aires revifadors i només dos repetjons em distanciaven d'un pedalar fàcil fins a Sant Gregori. I en el dia de Sant Tornem-hi, patró dels Quinaires, li he resat una pregària en forma de plat i ritme. He perseguit una moto durants cinc metres! Que bé em sentia, tot semblava fàcil. Però sé que aquella moral pels núvols no deixa de ser un miratge. Com diu el Senyor dels Cinc Sant Martins, falta molt. I jo ni m'hi atanço a aquest falta molt. Estaria entre falta més i falta massa. Tot es fa seny. Ara que en Lucho ens recorda en Ziga-zaga, jo m'aixecaré ben d'hora, ben d'hora per anar a treballar. Of course! Que aquest any estreno i hereto càrrec. I com amb la bici, voldré estar a l'estada. La confiança dipositada amb mi és com la dels companys amb bici quan em diuen que sóc el més ràpid i que sempre els guanyo a l'esprint. No és lo meu, ho sé. Ho faig tan bé com sé. Ho dono tot. I em deixen guanyar. I els hi estic agrait.

El sempre perillós pas per Girona avui encara ho era més. Quina quantitat de cotxes! Ni un ensurt i sortint de Vilablareix he vist un tractor. Canvi de ritme al canto, però anava massa ràpid i les cames ja no responien durant el temps necessari. Ara sí, calma fins a casa. Vent a favor a Estanyol i el plat durant 500 metres. Quins cops de pal em fotia a mi mateix! Seny!!!! Sort que he coronat i llavors ja sí, m'he deixat anar fins a casa.

"Feinabiciant" el camí...