Càrrega de dubtes...

Reconec que he tingut molta mandra aquests dies. No sé si l'inici de les vacances sempre em deixa tan atuït però, tot i anar amb bici, no ho buidava aquí. Per mi ja s'ha convertit en una rutina, que sé que em va bé, però a vegades dubto del seu sentit. I quan passen dies i setmanes, sempre es fa més feixuc... Mentre segueixo reflexionant, seguiré escrivint i avui per resumir la setmana.

Dilluns: Quedem amb en Jordi Auguet ben aviat. Ja havíem sortit la setmana anterior per rodar una mica fent la Volta a Brunyola a un ritme adient. M'esperava una sortida més curta de la Volta a Sant Gregori que em va proposar. La veritat és que em costa dir que no ja que la companyia ajuda al pas del quilòmetres. No vam sortir gaire ràpid, llevat d'una pujada de ritme fins al trencant de Mas Llunès que va fer en Jordi. Tinc sensacions!, em va dir. Em tocaria patir? Reconec que intento ser empàtic i que quan algú té bones sensacions, vull donar el millor de mi per adaptar-me el millor possible a la sortida ideal pel company. No sempre me'n surto, és clar, però dilluns vaig augmentar una mica més el ritme, tot i que en Jordi no ho devia ni notar fins al repetjó que porta a Llorà. L'un per l'altre i cada vegada més ràpid fins al meu límit. Recordo que em va dir que em veia fi i, tot i la il·lusió que em va fer el reconeixement, el que podia parlar era ell mentre jo només bufava. El segon repetjó, fins al Pla de Sant Joan, ens el vam prendre amb més calma i aquesta es va instaurar fins a arribar a Amer. Ni la pujada ni baixada de Les Encíes ens va escalfar més del compte... Bé, de fet, recordo haver muntat el plat al final de Les Encíes... Calia?

Dimecres: Repetíem equip de dos. Els dubtes inicials sobre el recorregut es van esvair al parlar de Sant Aniol de Finestres i les rampes que hi ha per arribar a una casa. El dilluns mateix n'havíem parlat al passar pel trencant i em picava la curiositat. Coincidíem amb en Jordi que sortir d'Amer i pujar cap a Les Planes és una matada, sobretot el revolt dels Peluts i de la Pirene, que et deixen baldat amb només 20 minuts de bicicleta. Aquesta vegada pujàvem les Encíes pel costat que li agrada tant a en Jordi i es notava en el ritme. Era la primera vegada que anava cap a Sant Aniol de Finestres. La carretera molt bona i més ondulada del que m'esperava. En Jordi m'anava avisant de que el final era el pitjor i jo pensava que no n'hi hauria per tant. Abans d'entrar al poble en si, s'agafa la carretera que porta a Ca de Mont, o més ben dit a la seva porta metàl·lica. La carretera era estreta i tenia un seguit de puja-i-baixa fins a creuar unes planxes de ferro i entrar a la zona més dura. Les rampes de més de 10% s'anaven enllaçant amb zones de descans, que sempre miren amunt. Vam trobar l'Abel, en Quim i dos companys més amb btt just abans de la rampa més dura que he vist i fet mai. Sí, no exagero. Em va recordar a la Pujada del Rei però més llarga. Quina santíssima bestiesa, la veritat. Segur que la rampa supera el 20% de llarg... Fins a dalt, on m'esperava en Jordi, va ser un drama. La baixada se'ns va fer curta i un cop al trencant de Sant Aniol, vam decidir d'acabar de fer la volta a Les Serres. Ens vam posar darrera un camió per fer una sèrie a més de 60 quilòmetres per hora, però només en Jordi va aguantar aquell ritme. Llavors ja ens ho vam prendre amb una mica més de calma per acabar la volta amb uns 60 quilòmetres.

Dijous: L'endemà, canvi de companys; l'Edu Carmona i en Jordi Brugué. A la sortida en Jordi ens deia la ruta a fer per complir els quilòmetres que ens interessaven. Vam pujar cap a Sant Hilari per Osor, tot i l'esvoranc a la carretera a l'alçada de la Font d'en Prim. Havíem pujat força bé i jo em sentia les cames amb molta fatiga. L'Edu feia moure el plat amb una facilitat insultant i no el va arribar a treure en tota la sortida. Quina demostració de força! Vam baixar fins a Arbúcies per fer el Coll de Revell i arribar-nos al Pla de les Arenes. La ruta era molt agraïda per ser molt ombrívola i fresca. No pujàvem ràpid però les meves cames i forces començaven a anar amb reserva. Em despenjava quan ells pujaven el ritme i tornava a enllaçar quan afluixaven. No era el meu dia i, a més, havia recordat que a la nit tenia un partit de futbol 7 amb els Simonichs. Passat el Coll de Revell, li vam dir a l'Edu que acabés de fer una sèrie fins a Font d'Or, on omplíriem els bidons. Ens va costar convèncer-lo... La baixada cap a Anglès la vam fer amb molta precaució per la brutícia que encara hi ha a l'asfalt. Em va costar arribar fins a Amer! Tant que ni vaig poder discutir-li l'esprint del cementiri a l'Edu. Una mirinda a la plaça va fer que el patiment hagués valgut la pena.

Dissabte: Sense molt de temps per dedicar a la sortida, els companys Albert, Jordi A., Edu i Lluís Sr. em van deixar portar la batuta de la sortida. Creia que no ens podíem enfilar enlloc amb les 3 hores de les que disposàvem i els vaig proposar la "meva" volta a Caldes i Fornells. A la sortida vam coincidir amb els Històrics (Mingo, Vadó, Martí, Àlamo,...) i vam anar junts fins a dalt Mas Llunès. Em vaig passar gran part del temps al davant i ho acabaria pagant. En Jordi Àlamo va fer una sèrie terrible que ens va encigalar i desmuntar a la vegada. Ritme i més ritme, fins que em vaig despenjar una mica de l'Albert i me'n vaig anar a cua. No vam parar fins a Estanyol, a on vam arribar amb 38 minuts!!! Al portar una bona mitja, ens anàvem animant per mantenir-la encara que impliqués un patiment extra per les meves cames. Recordo una sèrie acollonant d'en Jordi fins a Caldes i de l'Albert per dins Caldes. Els cartutxos se'm cremaven en un tres i no res. A Fornells els vaig dir el dubte que quedava; anar per Quart o enfilar cap al polígon. Com que no en coneixíem la carretera, vam anar direcció Quart i ens vam trobar un repetjó que quasi em mata. Sort que la companyia em feia distreure i que la il·lusió de marcar la ruta em donava un petit plus. Ens quedava un altre repetjó al Parc Tecnològic de la UdG fins a les facultats de Montilivi. El grup es va trencar totalment i cadascú pujava amb un estil diferent, i jo com podia. Anava just i quedava pujar de Vilablareix al trencant d'Estanyol i Mas Llunès. Al primer no em vaig despenjar de miracles, però al segon m'ho vaig prendre bé i em vaig apartar del ritme que portaven. Era massa per mi. A més, havia de guardar un últim balí per l'esprint de cementiri, que aquesta vegada sí va ser meu...

En fi, una setmana de molta càrrega per les meves cames i per veure que amb companyia, els quilòmetres es fan millor. Ara que hi penso no tinc cap objectiu clar. De fet, sí que el tinc però és molt enllà...

"Dubtesant" el camí...