Trencalós...

Sabiñánigo - Col du Somport: Al passar per sota l'arc, sense haver-ho pensat abans, vaig cridar "Visca Catalunya lliure!" i la meva sorpresa i la dels meus companys va ser que una part del públic va cridar "Visca!!!". Només portàvem uns metres i ja estàvem rient i fent bromes que ens perseguirien. Després d'uns primers quilòmetres pel nucli urbà, ens vam incorporar a la N-330 i, després, a la A-23, que ens duria cap a Jaca. La carretera ampla i en molt bon estat i permetia rodar ràpid. Nosaltres anàvem junts amb en Manel, en Jordi A. i en Txema portant-nos. M'esperava una sortida més frenètica i per sort podia anar escalfant sense anar amb el ganivet al coll. Avançàvem grups amb molta facilitat i em vaig fixar que se'ns enganxaven altres ciclistes, sobretot uns vascos que vaig portar enganxats al cul durant més de 10 quilòmetres. Vaig notar que vam baixar un punt el ritme i en un tres i no res, ens va passar un grup que anava a un ritme molt més alt. No recordo quin dels "capos" va dir que era un grup bo i que l'havíem d'agafar. Ho vam clavar ja que ens van portar a un ritme molt alt fins a Villanua. Procurava no desenganxar-me d'en Manel en cap moment, mentre vèiem com en Jordi A. i en Txema s'escapaven i ens esperaven i en Salva i en Jordi B. pujaven a un ritme més constant. Em preocupava no saber córrer de manera intel·ligent i que em passés factura més endavant. Vas bé?, em deia en Manel. Sí, però... i abans d'acabar de contestar em deia Posa cadència! En Txema i en Jordi A. es van posar a riure i acollonaven en Manel ja que més que un consell va semblar una ordre. Per sort, el port no em semblava dur i es feia molt bé. Hi havia repetjons i descansos però s'anava guanyant altitud. Un cop passat Canfranc Estació comença la part més dura del port, que va fer que les distàncies entre nosaltres s'eixamplessin. En Manel no em deixava ni un moment i em distreia gravant vídeos i penjant-los a les xarxes socials. Estava meravellat pel paisatge que oferien els Pirineus ja que no sóc gaire voltat. Anava tant pendent del nou GPS i comptant els quilòmetres que no me'n vaig adonar que estàvem apunt de coronar fins que m'ho va dir en Manel. La gent t'animava i em posava la pell amb gallina. Quina sensació tan bona i quines bones sensacions a les cames. Un cop travessada la frontera vam parar per reagrupar-nos sense fer cas a l'avituallament ja que estava massificat. L'aire era fred i ens havíem d'abrigar pel llarg descens.

Col du Somport - Col du Marie Blanque: El descens tenia un principi força complicat ja que la carretera més aviat estreta que passava per una zona d'ombra que encara estava humida. El fet de anar veient els companys de grup un xic més endavant em feia anar més cómode i concentrat. Més endavant la carretera s'eixamplava i el descens passava a ser una zona planera favorable. Ens vam afegir a un grup que rodava cada vegada més ràpid en la persecució d'un grup de més endavant. Vaig treure el cap per saber si faltava gaire i vaig veure que en Manel i en Txema eren els que ens portaven. Em va agradar tant veure'ls allà davant que em vaig decidir d'avançar posicions. La meva oportunitat va venir en una rotonda que tothom agafava per la dreta i jo vaig fer per l'esquerra posant-me al davant del grup i estirant a tothom. Les cames em coïen cada vegada més i per sort en Manel em va passar amb una facilitat espatarrant i ens va acabar d'enllaçar. A aquesta zona ens vam trobar un accident bastant fort i que ens va acollonir a tots i, sobretot, a mi. Vam baixar el ritme fins a arribar a l'inici del Marie Blanque. Com ja m'havien avisat, la carretera era estreta i hi havia molta gent, fet que et dificultava pujar al teu ritme. Els primers quilòmetres no són gaire durs i els vaig poder fer amb els tres mosqueters. En Jordi va decidir muntar el plat fins a on el pogués moure, rebent tota classe d'improperis davant tal demostració. El port es va endurint, tot i que la carretera és bona, fins a fer-se duríssim. Pensava utilitzar la tàctica que tan bé m'havia anat a Bracons però no. Els darrers 4 quilòmetres tenen una pendent mitjana de més del 10% i, a més, són molt constants i sense cap descans. Hi ha unes pilones que t'indiquen quan et falta i la inclinació del proper quilòmetre, que em feien més mal que bé. Em vaig distreure seguint una parella de ciclistes que m'obrien camí i així no havia d'esquivar a ningú. Es va fer etern, així com la sensació de pujar un port del Tour de França. Quina passada de port! Un cop coronat enmig dels ànims que rebíem, vaig comentar la pujada amb els companys i m'explicaven com en Manel els havia fet pujar a un ritme bestial, com en Txema no es dóna mai per vençut i com en Jordi necessitava quelcom més dur com per començar a suar. En Salva i en Jordi B. van arribar a dalt ben tranquils, demostrant que l'experiència és molt valuosa. Ja érem a la meitat i, mentre el Sol ens començava a rostir, vaig fer una trucada als meus perquè sabessin que tot anava bé.

Col du Marie Blanque - Col du Portalet: L'avituallament estava a uns dos quilòmetres després d'haver coronat, en una esplanada on havies d'afluixar per la quantitat de gent que hi havia. Allà ens vam tallar i fins al final. No sabia on eren en Salva, en Txema i en Jordi B. i en Manel em va dir que els portàvem darrera i que anéssim tirant a un ritme tranquil i ja ens atraparien. No els va costar gaire, la veritat. Em feia il·lusió anar al davant del grup amb en Manel, per treballar pels companys una mica després de tant temps havent-me d'aguantar i esperar. Mentre anàvem rodant per carreteres franceses, no podia imaginar cap millor manera que aquella per fer la QH. Tots junts; uns sacrificant-se i els altres donant-ho tot. Em van passar els quilòmetres molt ràpid fins que li vaig demanar a en Jordi A. que es posés davant perquè les cames no anaven tan bé. Fins a Laruns anava preguntant per les muntanyes que hi havia al davant i pels ports mítics, com l'Aubisque, que tenia a tocar. Em van explicar, i vaig poder comprovar, que l'Aubisque i el Portalet compartien els primers metres de pujada. Es presentaven quasi 29 quilòmetres de pujada, on es veu si has regulat bé o t'has excedit. Vaig notar que estava bé i, per tant, que el gel del Marie Blanque em feia efecte. Els primers metres ens vam trencar; en Jordi A. i en Txema marxaven pel davant, en Manel es quedava amb en Salva i en Jordi B., mentre jo pensava que el portava a roda i l'estirava, encara que no li feia falta. Vaig atrapar en Txema i em va dir que en Jordi havia anat tirant. Es va quedar amb mi i va marcar un ritme molt alt que seguia bé. Pel que em va dir, ens havíem de reagrupar al primer avituallament del Portalet i la veritat és que pensàvem que estava més al principi. Just quan li demanava a en Txema que baixés un punt el ritme, em va fer adonar que en Manel no anava amb nosaltres i no sé ni si vaig tenir temps per maleir-me els ossos ja que de sobte ens va aparèixer pel darrera com si res. Vam arribar a l'avituallament per carregar bidons i en Jordi A. ja ens hi esperava. En Salva va arribar amb molt mala cara i em va preocupar. Deia que feia molta estona que anava sense aigua i que devia estar una mica deshidratat. En Jordi B. ens deia que anéssim tirant i que no el tornéssim a esperar. Junts vam continuar i ja no tenia les mateixes sensacions. Massa estona parat i un quilòmetre al 7% per començar, que se'm va ennuegar una mica. Em vaig anar trobant millor i vaig seguir els tres líders, o de fet ells m'anaven esperant i pujant al meu ritme. Un segon avituallament al cap de 8 quilòmetres més, em va servir per alimentar-me i veure un glop de coca-cola que se'm va posar genial. Estava bé, content i satisfet però quedava feina a fer. Faltant 6 quilòmetres per coronar vaig cometre l'error de afluixar el ritme per agafar una beguda isotònica que em donava un voluntari i a l'aixecar el cap veure que venia un quilòmetre al 9%... Se'm va fer tot molt feixuc. En Jordi i en Txema es van distanciar cada vegada més i en Manel es quedava amb mi per remuntar-me la moral i les forces. Em va costar molt i fins i tot, vaig veure que estava força al límit quan em venien ganes de plorar. Quan em va dir que en cap moment no havia dubtat que ho acabaria, va ser com si m'haguessin injectat un gel a la vena. Tornàvem a anar els 4 fins a dalt i m'hi havia de deixar la pell. Encara recordo coronar enmig de tanta gent i tants ànims que em feien pedalar cada vegada més ràpid fins a tornar a creuar els Pirineus, aquest cop en sentit sud. Em vaig esperar uns minuts a dalt mentre en Txema anava a trobar en Salva i en Jordi A. i en Manel ho feien amb en Jordi B. Ens vam ben felicitar a gairebé 1800 metres!

Col du Portalet - Sabiñánigo: El descens va ser molt ràpid i per carretera ampla. Per allà i en sentit contrari pujarà La Vuelta. Ens quedava el darrer entrebanc a Hoz de Jaca, i quin entrebanc. Són poc més de 2 quilòmetres de carretera estreta i un 9-10% de mitjana. Es va fer molt dur i per sort hi havia molt d'ambient a l'arribar al poble. El millor avituallament de tots amb música, aigua freda i maduixes!! Llàstima de la nata, eh Manel. En Jordi A. em va avisar de la primera part del descens amb corbes molt tancades i perilloses. El que no m'esperava eren uns repetjons que em van deixar força clavat. Un cop vam haver agafat la carretera que ens portaria a Sabiñánigo va començar una sèrie terrible per atrapar grups que portàvem més endavant i que feien créixer el nostre. Com no, en Manel i en Jordi A. feien de les seves però el relleu més poderós el va fer en Txema que va trencar un xic el grup. Jo anava amagat al costat d'en Salva, que ja s'havia refet del tot, i amb en Jordi B. pel darrera. Vaig veure un forat darrera en Txema i em vaig envalentonar fins a agafar-li la roda. Ja em veia creuant la meta però els quilòmetres que portava no em lligaven amb el que ens havien dit, fins que vam veure que havíem de donar la volta al poble. El ritme era molt alt per mi i, un cop arribat allà, no em volia donar per vençut. Com vaig apretar les dents fins a l'últim repetjó... L'arribada va ser gloriosa i enmig d'amics amb qui compartir-la. Ningú millor que ells saben el que he arribat a patir i gaudir per conquerir la QH.

Ens va sortir un temps oficial de 7 hores, 52 minuts i 31 segons per aconseguir una medalla de plata al jovent i una medalla d'or als no tan joves. En realitat però, vaig estar pedalant 7 hores 18 minuts i 50 segons. En Jordi Clermont en va fer de les seves i va trencar el crono; 6 hores i 2 minuts! En Tito Roca va complir el seu objectiu amb escreix al rebaixar la barrera de les 7 hores; 6 hores i 38 minuts.

El millor d'aquest repte ha estat compartir i de quina manera. Això nois no ens ho treurà mai ningú. Com a alguns ja us vaig dir a mig Portalet, GRÀCIES! I a la família, amics, companys, coneguts i desconeguts i, sobretot, a tu que continueu llegint aquestes vivències  en les que només jo hi trobo sentit, moltes gràcies! Seguim?

"Trencalósajant" el camí...