Avui em mereixo un descans. La setmana passada va ser profitosa per tornar a agafar un cuc per la bici que a dies havia perdut. Suposo que tenir la Marxa 100% Tondo a tocar m'ha posat una mica les piles en qüestió de nervis i de que quan es fa una cosa, s'ha de fer el millor possible.
No va ser fins dimecres que vaig encetar la setmana. Aprofitant la Diada del nostre estimat i futur lliure país, vam sortir amb en Manel, en Joan i en Jordi Auguet. Havia de venir en Lluís B., però se'ns va adormir. Davant la insistència d'en Manel per cantar Els Segadors a la Plaça de la Vila, vam calcular que amb el temps que teníem, el que millor s'adaptava era la Volta a Sant Gregori. Ja de sortida ens vam posar a un ritme bastant alt, per mi. Lluny de parar, em va donar per marcar el ritme a Mas Llunès i al sentir-los parlar tan tranquil·lament darrera meu, anava a més i més. Quina escalfada per les meves cames. La baixada fins Girona es va fer amb el joc de l'ou, i un relleu rere l'altre, ens mantenia molt vius i amb una mitjana bastant alta. Ni dins Girona ni a Sant Gregori hi va haver pausa. Ritme i més ritme. Enmig del repetjó de Llorà, em vaig despenjar del ritme que marcava en Joan i que era insostenible per les meves cames. No em vaig deixar anar, vaig seguir esprement el meu cos fins a atrapar-los quan s'havien deixat anar i fins a arribar dins a Llorà. El mateix va passar al repetjó del Pla de Sant Joan i a Les Encíes. No rendir-me i seguir endollat em fa molt de bé, ja que sóc conscient d'on puc i on no puc arribar.
Després d'haver suspès la sortida anual del Club Ciclista Amer-Hipra a Vallter 2000 pel mal temps del cap de setmana anterior, dissabte al matí sortíem de La Canya una mica més tard de les 9 perquè en David Roura i jo vam arribar tard. Les velles guàrdies ja havien anat tirant i el pla era trobar-nos a Capsacosta. Amb la voluntat de recuperar el temps perdut, em vaig posar a tirar al davant fins a l'inici del primer port. Per davant, ja s'havien escapat en Jordi Brugué, en Gibrat, en Joan Marcó (venia des de Santa Coloma!!!) i en David. Jo em quedava amb l'Edu, en Josep Mª Crosas i en Gaspar fins que vam començar a atrapar els històrics. A mi em feia molta il·lusió anar roda a roda amb en Pere Bagué i fins que no el vaig trobar no vaig desistir. Ni els seus intents perquè tirés endavant, ni els que ens van passar em van distreure de gaudir de la seva companyia. L'esforç titànic que feia era admirable i em deixava bocabadat. Se'm va fer curt, la veritat.
Un petit avituallament i reagrupament per anar cap a Sant Pau de Segúries, Camprodon i Setcases. En Jordi Auguet i en Manel m'havien avisat d'aquest tram, carregós i dur si no tenies seny, i que s'acabaria pagant a l'ascenció principal del dia; Vallter 2000. Munta-ho tot (34x28) fins a la barrera!, m'havien dit sopant el dia anterior. Dit i fet! Primeres rampes i en Joan va marxar amb una facilitat insultant. Darrera seu en Gibrat, en Josep Mª, en David, en Jordi B i l'Edu i jo en el pacte que havíem segellat. No va passar ni un quilòmetre que l'Edu ja em deia que anés fent que ell no anava bé. No m'ho esperava. Em refiava d'ell per distreure'm fins la barrera però es va anar quedant fins a fer-me un xiulet com si girés. No podia ser. Vaig fer un crit per animar-lo però no tenia gaire esma perquè m'arribés a sentir. A per en Jordi B. doncs. Mica en mica m'anava trobant bé i, passada la tortura fins la barrera, vam compartir uns metres. Al davant hi havia en David i em vaig dir que també el podia atrapar. De dins em va sortir regular una mica ja que, tot i tenir-lo a tocar, no l'atrapava. Ell va perdre pistonada i la seva cara m'ho va confirmar. Ni amb ànims el vaig refer. Atrapar els que anaven per davant ja era impossible perquè no els tenia ubicats però, el cos em demanava guerra. Pinyons avall i algun intent de muntar el plat al planer de descans que hi ha fins a veure'ls i comptar fins uns 3 minuts perduts. Com podia ser que em trobés tant bé? El gel de Setcases o havia conservat massa? Arribava a les famoses esses i semblava que havia retallat temps. Més ràpid!!! I com més anava, més em flipava. Amb això diria que sóc invencible... Vallter 2000 i picu coronat! Dur i llarg i la setmana vinent amb el càstig que portaré durant la Tondo, serà etern.
L'endemà, és a dir ahir, la voluntat de compartir companyia dels qui m'han empès al llarg de tot aquest any ciclístic em va fer sortir en un dia gris fosc. No hi eren tots i, tot i que arribi a costar, un dia els faré trobar per posar-los en fila. Semblava que tancava un cercle ahir i que dissabte serà una festa. En una de les primeres sortides, en Jordi Auguet em va explicar que ell i en Manel van menjar una truita d'alls a Llagostera que era espectacular. Ahir anava camí de tastar-la i aquest camí es va fer amb el ganivet entre les dents. No sabem anar tranquils! L'un per l'altre i l'altre per l'un. Sí, sóc el primer de fotre relleus en repetjons però és el que he mamat tot aquest any. Mentre ells (Manel, Albert, Jordi i Joan) pujaven fins a Sant Grau, jo engolia la truita d'alls i només em distreia per un home que va treure 10000 euros davant meu amb la 6/49.
Tip i ja començant la digestió, vaig veure com gaudien de la seva truita i mentre l'Antonio ens parlava de l'últim material del que disposa i renegant de "el bombero, el piscinas y el poli gitano", abans d'acomiadar-se amb un gran "Cuidarsus!". Si l'anava va ser ràpida, la tornada va anar pel mateix camí. Molta duresa i les cames anaven fent figa mica en mica. Com anirà dissabte serà una altre història...
Encerclant el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada