Ara sí, ara només a córrer. Ha costat i després de molt i molt temps pensant, la decisió és la correcta! Sí Manel....tenies tota la raó! Només em quedarà saber si el de la setmana passada va ser el darrer o no...tot i que el cuc m'ha picat fort! "Pulutant", SOM-HI!
Per cel·lebrar-ho i per fer marxar el mal regust d'ahir, una tirada llarga que ja feia dies que tenia pensada i amb la bona germàssistència (dos accents...estic innovant!) per anar cobert d'espatlles. Sempre per sensacions i decidint a cada moment si escurçar la volta o fer la prevista, no em volia pressionar però tenia ganes d'arribar a la 20a de quilòmetres.
Per provar un sentit diferent, avui he sortit direcció Anglès pel bicicarril, passant pel Pasteral i la Cellera de Ter. No em volia cremar d'inici i els primers quilòmetres han estat per preparar les cames, un ritme suau i una bona respiració per aprofitar parlar una mica amb en Jordi ja que sabia que més endavant no li diria ni mu. La baixada de l'infern m'ha accelerat i ja m'he deixat portar. Em sentia bé, doncs endavant. La llarga recta fins la Cellera i la transitada recta d'Anglès més ràpid del que volia ja que es nota que fa baixada i sembla que avances sense problemes.
Un petit avituallament abans de creuar la carretera i enganxem l'asfalt que no deixaré fins a arribar a Bonmatí. Aquí és quan, sentint-me bé (anava per sota els 5 minuts de mitjana...massa per mi) i amb il·lusió, he decidit anar per el restaurant La Barca de Sant Julià de Llor fins a l'antiga colònia d'Amer i passant per davant del cementiri, enganxar un caminet que et retorna a Sant Julià. El puja i baixa ja havia començat i portava 12+1 quilòmetres. En quedaven uns quants i al veurem xiular ja he intuït que com els coets d'artifici, s'acostava el pet.
Dit i fet, el temps per quilòmetre pujava i baixava igual que el recorregut. M'ha estat fàcil no obsessionar-me amb el temps perquè portava estona amb mal a les cames. Els bessons carregats des de l'inici però seguint la tàctica "no hi pensis" havia arribat fins al punt que una cuixa m'estava apunt de rebentar. Per sort, arribo al trencant de Sant Climent i pica cap avall. Penso en deixar-me anar però les cames ja van soles; un pas, un altre, el següent... En Jordi em pregunta com vaig i li dic que no gaire bé, tot i que cada pas que faig és un pas més enllà del que he corregut mai. Em poso la fita de arribar a fer una mitja marató i serpentejant pels carrers d'Amer, l'acabo fent amb 1 hora, 50 minuts i 15 segons i una mitjana de 5 minuts i 12+1 segons per quilòmetre.
Ja a casa, uns bons estiraments i menjar una mica per no caure rodó. Ara, quan escric, el dolor encara és força gran i el noto caminant. Demà espero que estigui millor o ja puc començar a demanar la baixa pel dia 26 no?
"Mitjanajant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada